Reportatge
Villaró i una Espanya alternativa
Albert Villaró torna a la història alternativa, la que mai no es va produir, i recupera personatges d’‘Els ambaixadors’ per a la novel·la que publicarà al febrer, ‘El sindicat de l’oblit’ (Columna). Esdeveniments ficticis i personatges reals, com el dictador Francisco Franco.
Villaró i una Espanya alternativa
El 1949 Catalunya era una república independent que, des dels Fets d’Octubre de 1934, lluita per sobreviure després de la invasió nazi i amb una Espanya veïna governada pel general Sanjurjo –Francisco Franco, segons Villaró, havia mort en un accident d’aviació–. Un grup d’espies a la reserva, encapçalats per mossèn Farràs, intenta desactivar les amenaces contra el jove Estat. Amb aquest plantejament Villaró va aixecar Els ambaixadors, novel·la que li va reportar el premi Josep Pla el 2014. Ara recupera personatges i etapa històrica en el que “no és una segona part exactament”, adverteix, ni una seqüela ni una preqüela perquè la trama recorre un llarg període: una part dels fets que relata El sindicat de l’oblit se situen el 1936 i una altra part, el 1975, quan el protagonista, mossèn Farràs, ja és gran. D’aquí que Villaró digui que li ha sortit una “novel·la crepuscular”, un relat que tanca, arrodoneix, el cicle.
De moment –i perquè això és tema també a consensuar amb l’editorial perquè afecta l’estratègia de màrqueting– no hi ha molta cosa que Villaró pugui revelar de la trama. Sí que apunta que en aquesta ocasió Franco té bastant presència. “Era un personatge que em quedava pendent”, explica l’escriptor. Difícil, enfrontar-se amb un personatge real? “Mira, t’hi poses, com amb tot, fent servir la imaginació; el situes, el fas encaixar, no sabria dir si ha estat fàcil o difícil, és com és, amb els condicionants d’un personatge lligat amb la vida real.”
Si en sortir Els ambaixadors Villaró argumentava que “de vegades la vida s’acosta a la ficció, però no he fet una novel·la amb intencionalitat
militant ni res” perquè la ficció narrada començava a lligar amb el present real. En aquesta ocasió a l’escriptor li ha passat “com passa sovint: que la realitat t’atropella”. I a la segona novel·la del cicle les concomitàncies entre ficció i realitat es fan encara més presents. “És esgarrifant veure com hi ha tics franquistes molt visibles en la realitat espa-nyola i la cruesa amb què es manifesten”, reflexiona.
Ha estat una novel·la que ha, diguem-ne, agafat l’oportunitat al vol o ja la tenia prevista en escriure la primera? “No és que estigués ben bé prevista, però sí que hi era, en estat latent.” Igual que quan es va posar amb Blau de Prússia, precisa, “no és que tingués previst continuar, però al final se li ha de treure el suc; no diré estirar perquè una novel·la no s’estira mai, però darrere la creació d’un món literari hi ha un esforç de creació” que pot donar més de si.
I parlant de Blau de Prússia, que va iniciar el cicle protagonitzat per Boix, Villaró està convençut que el policia és un personatge de qui també queda per dir. “Però ja en un altre vessant, perquè amb La bíblia andorrana ja dono per tancat el cicle amb la història de Meritxell.”
El 2018 comença per a Villaró prenyat de novetats: a l’aparició d’El sindicat de l’oblit s’hi suma la publicació de les traduccions al castellà d’Els ambaixadors (Booket) i una nova edició d’Obaga, en català (Columna) i castellà (Destino). En aquest cas, amb nou títol: Guárdame las vacas.