reportatge

La importància de dir-se Camille

No hi ha un camell al ‘Carnival des animaux’ de Camille Saint-Saëns, però a l’inesperat –i revolucionari– camell que el restaurador andorrà Eudald Guillamet ha descobert a la cova de Kapova, als Urals, l’equip l’ha batejat Camille en honor del compositor.

La importància de dir-se Camille

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

n realitat, el camell Camille ret homenatje amb el seu nom a altres dues figures cabdals de l’art: l’escriptor Camille Claudel i el pintor Jean-Baptiste-Camille Corot, il·lustre paisatgista que va tenir una influència decisiva en els impressionistes. L’abast que tindrà la irrupció del Camille de Kapova en la història de l’art prehistòric l’hauran de determinar els científics amb exactitud. “Hi haurà controvèrsia, però és la discussió la que porta la llum”, diu Guillamet, que considera complert el seu paper amb la troballa, però es preveu molt important: és l’única figura d’un camell que es coneix en l’art paleolític, amb a penes uns traços que suggereixen un altre en un conjunt de Mongòlia i una altra cova a la mateixa zona dels Urals; però en ambdós casos poc definits i sense datar. A ull i en espera que es concretin les anàlisis, el restaurador andorrà s’atreveix a donar-li una edat d’entre setze i divuit mil anys. “Descobrir quelcom de nou és sempre molt emocionant, però si a sobre és únic, com el camell, et costa de creure, d’adonar-te de la transcendència que té”.

La descoberta de Guillamet arriba en la cinquena campanya d’intervencions que en tres anys realitza a la cova de Kapova, a la República de Bashkortostan (part de la federació russa), al sud dels Urals. Un conjunt descobert el 1959 i que es troba en el que va ser un espai de peregrinació massiva per als habitants de la zona, els bakshirs, un indret de reminiscències místiques per a ells. Molt trepitjada, per tant, i on els visitants dels temps moderns no es van poder estar de deixar empremta via grafit. L’andor­rà va ser cridat per treure la brutícia dipositada –pel sediment del temps i la mà dels ignorants– sobre un conjunt pictòric paleolític que supera les 150 imatges i que les autoritats russes volen que entri a formar part del llistat de patrimoni de la Humanitat de la Unesco. El camell Camille serà previsiblement un argument inapel·lable.

El cas és que per sota de les capes de calcita i brutícia ja s’albirava que hi havia quelcom d’inhabitual, dues extremitats que no es corresponien amb cap membre de l’animalari habitual, així que el que s’esperaven era una figura antropomòrfica, és a dir, un home. A mesura que, dia rere dia, i fins a vint-i-dos, Guillamet eliminava la capa de calcita, cada cop estava més clar que allò seria extraordinari. “Em pensava si encara apareixeria el monstre del llac Ness”, bromeja el restaurador, que finalment va deixar al descobert la pota d’un quadrúpede i, en anar cap amunt i trobar els geps va entrar en erupció. “Vaig veure la línia que ara puja, ara baixa, i torna a pujar, i de seguida vaig anar a buscar el cap, al mateix nivell”.

Descriu el restaurador una experiència sublim: resseguir el traç d’un artista de fa setze mil anys, figurar-se com havia sucat el dit en la barreja d’ocres mesclat amb negre per fer-la més intensa, meravellar-se amb la capacitat de reproduir detalls com els pèls a la panxa i el cim dels geps, l’articulació de la pota. Un dibuix perfectament realista que és fruit de l’observació freqüent d’aquests animals. I, a sobre, una figura com no n’hi ha cap altra de coneguda al món paleolític, “és com si afegíssim un sant al calendari, totalment impensable”, diu a 5.000 quilòmetres de distància i mentre espera la propera campanya, al juny.

Un altre enigma

Guillamet espera en candeletes la tornada, temps de completar tràmits burocràtics –entre els quals la renovació del visat de científic convidat, en una missió organitzada per l’administració d’aquella república, el ministeri de Cultura de la Federació Russa i l’Acadèmica de Ciències russa. L’esperen novament hores de feina a dotze graus sota zero i una humitat relativa del cent per cent, vestit amb cinc capes de roba i malgrat tot acabant moll en unes hores. Però l’espera també un nou enigma a resoldre: just abans d’acabar la missió va deixar al descobert a penes uns centímetres d’un curiós traç negre que, al contrari del que és habitual en aquell conjunt, no està associat a la zona vermella adjacent. “No diria que sigui l’olfacte ni la intuïció, és més aviat el subconscient el que t’avisa, després d’haver filtrat imatges durant tants anys.”

I el camell? Serà objecte de la cura i estudi de científics de les més diverses disciplines. Començant per un estudi del sòl de la cova abans i després de la intervenció, per si s’ha modificat l’espectre microbacterià.

La importància de dir-se Camille

tracking