eportatge
Prostitució legal (al segle XV)
Amb llum i taquígrafs, si més no els de l’època, és a dir, testimonis i inscripció en el ‘Llibre notarial’, el mercader Andreu Ferrer contractava el 1447 els serveis d’un hostaler perquè li regentés el negoci: un bordell, i sembla que de dimensions respectables.
Prostitució legal (al segle XV)
uriós el document, datat exactament dilluns 25 de setembre del 1447 i que avui es conserva en un dels llibres notarials que conserva l’Arxiu Capitular d’Urgell, que permet comprovar que a l’època hi havia una prostitució legalitzada, vista com una mena de mal menor per la societat i els alts estaments de l’època.
El document, un fragment del qual il·lustra el text, transcrit i traduït del llatí per l’historiador Narcís Castells, deixa constància que “jo, Andreu Ferrer, mercader, habitant a la Seu d’Urgell [és a dir, que no és oriünd de la ciutat però hi viu], us nomeno a vós Joan Martí, hostaler, de la Seu d’Urgell, com a regent i governant –en nom meu i per delegació meva–, de l’edifici anomenat del bordell i de les dones que hi estan allotjades”. Continua el document facultant l’esmentat hostaler a “cobrar i exigir en nom meu i pel dit edifici totes i cadascuna quantitats de diners i altres drets que hom degui, a qualsevol persona i per qualsevol motiu”. Com a testimonis, Pere Ramon de Canelles i Berenguer Asturri, carnisser, especifica la signatura.
Un bordell de bones dimensions
I l’Arxiu Capitular conserva encara un altre registre referent a l’afer, datat un any més tard, el setembre del 1448, en què el mateix Andreu Ferrer arrenda per un any “domos meas del Bordell”, és a dir, explica Castells, les cases del bordell, cosa que apunta les respectables dimensions del negoci, com indica que parli de “les cases del bordell” com si es referís a un grup de cases o locals, puntualitza l’historiador. Que a banda, recorda que la Seu era en aquell moment una població de relativa importància: el fogatge, és a dir, el cens que registra les llars o cases, inclou 203 focs el 1497, que arriben a 237 anys més tard, el 1515. Pot haver-hi circumstàncies del recompte que facin que la dada no es correspongui exactament amb la realitat, però possiblement la població seria de prop d’un miler d’habitants, estima Castells, a banda de tota la gent que hi passa (clients potencials per al negoci d’Andreu Ferrer) perquè la ciutat era un nus de comunicació molt important.
Un bordell com aquest, recorda Castells, “és una concessió que pot ser del rei o del municipi, en principi”, una concessió com ho seria un molí, la recaptació de la Bolla (l’impost sobre els teixits) o el cobrament d’un pontatge, la taxa per passar un pont estratègic. Per tant, la prostitució és “una activitat socialment admesa”. En aquests casos, diguem-ne, regulats, perquè la que es pogués oferir a cases particulars o pels camins és il·legal.
El propietari del negoci, matisa Castells, no és per tant cap proxeneta, “sinó que té una concessió i la confia a un hostaler perquè l’hi porti”, igual que si la concessió hagués estat per les notaries reials, que confiaria a un o més notaris i rebria un cens anual a canvi. “L’hostaler s’apropa més a la figura del proxeneta”: administra el bordell i cobra, controla, etcètera, a banda dels ingressos pel menjar i beure, segurament. “La impressió és, per així dir-ho, que els bordells medievals són més semblants a un saloon de western que a una altra cosa.”