Música
Madeleine Peyroux aixeca el jazz a Escaldes
Peyroux aixeca l’Andorra Jazz Escaldes, en un concert que posa dempeus quasi 300 persones al Prat del Roure
Madeleine Peyroux aixeca el jazz a Escaldes
És proverbial la por escènica de Madeleine Peyroux, que no la deixa actuar en grans recintes. Ahir es trobaria a gust, en un auditori ja modest, el del Prat del Roure, i amb l’aforament reduït. La novaiorquesa, però, va posar un punt d’optimisme en un Andorra Jazz Escaldes que va arrencar amb mal peu: poca gent i la suspensió del concert de John Scofield. Peyroux, més enllà de la quasi nul·la promoció del cartell, va arrossegar prop de tres-cents (sent generosos, no obstant això) espectadors, als quals, el que és més important, va oferir diferents lliçons. De versatilitat lingüística: va parlar –confusa, va confessar: què es parla al país?– i cantar en anglès (per descomptat), francès, castellà i brasiler. De sentit de l’humor i compromís polític: hi ha un novaiorquès que no li agrada gens, va dir, de nom Donald, a qui va dedicar un divertit tema simulant una trucada telefònica, i a aquells que no se senten representats pel seu govern els va oferir I Ain’t Got Nobody (“això ho dirà per altres, senyoreta”, es devia dir l’il·lustre membre de l’executiu entre el respectable).
Però, sobretot, Peyroux, naturalment, va donar una lliçó de música, arrossegant el públic, amb aquesta veu que han identificat amb Billie Holiday (però sense la seva qualitat tràgica) dels estàndards a la tarantel·la, de la bossa nova al so de la Pampa argentina, de Tom Waits a Leonard Cohen: Dance Me to the End of Love (i hauria de ser una de les poques veus amb permís de versionar el canadenc) va tancar el concert abans dels bisos, aixecant el públic dels seients com un ressort.
Cloenda que deixa bon regust als organitzadors, malgrat les molt curtes xifres d’assistència per als 40.000 euros invertits per Esound, a banda de la logística proporcionada pel comú. “No podem mirar només els números, sinó com surt el públic de la sala, i els comentaris han estat molt favorables”, va considerar Massimo di Stefano.
Això sí, hi ha molt a millorar en la promoció. Així que al setembre mateix ja hi haurà una primera reunió per llimar les coses que, creuen, han fet “menys bé”. I la intenció, va explicar, és que a principi de l’any vinent ja estigui llest el cartell de la segona edició (la 22a si hi afegim el passat).
I John Scofield? “Va arribar a Barcelona a les nou del vespre. Està emprenyadíssim amb Norwegian Airways.” Però tant per al músic com per als organitzadors Andorra és una cita pendent. L’any vinent? Això ja és massa avançar: depèn de la gira.
Madeleine Peyroux aixeca el jazz a Escaldes