reportatge
20 anys de jazz i a sumar de nou
És l’anècdota més repetida del Festival de jazz d’Escaldes-Engordany, la de l’escenari ensorrant-se en el moment que Fats Domino actuava. Malgrat tot, s’ho va prendre rient i va continuar tocant com si res, relaten les cròniques periodístiques de l’època.
20 anys de jazz i a sumar de nou
ra el 1985. Aleshores no hi havia Cirque du Soleil, ni Copa del Món de BTT o La Purito. Res amb opcions d’arrossegar gent cap al país en temporada estiuenca. Amb aquesta idea al cap, l’aleshores cònsol major d’Escaldes-Engordany, Josep Maria Beal, i altres membres del comú van anar a veure Tete Montoliu a veure què li semblava convertir-se en padrí d’un festival internacional de jazz. Dit i fet, aquell mateix estiu s’hi va celebrar ja el primer: vint milions de pessetes de pressupost per a un cartell de quatre dies per on van desfilar Horace Silver Quintet, considerat el millor tenor blanc de la història; el rythm and blues de New Orleans, de Fats Domino (aquell any, sense incidència escènica), el Modern Jazz Quartet i, com no, Montoliu al piano acompanyat per George Coleman al saxo tenor. Tres mil persones van passar per l’envelat situat a l’aparcament proper al Roc Blanc.
Naixia així un certamen que tindria una vida llarga: vint edicions. Avui arrenca la 20+1, fruit de l’interès i la inversió econòmica d’una empresa espanyola, Esound, i la bona resposta i col·laboració del comú escaldenc. El cartell de la nova etapa comença avui amb doble proposta: el jazz-flamenc de Chano Domínguez i el duet de trompeta i piano de Paolo Fresu i Uri Caine. Demà, Michael League, líder dels Snarky Puppy; dissabte, John Scofield, i diumenge, la nord-americana Madeleine Peyroux, com Domínguez, una altra de les figures que ja havien passat pel festival, tot i que aleshores va venir com a veu debutant i avui, com a consagrada.
Un fluir d’anècdotes
El festival escaldenc es va convertir al llarg dels anys en una desfilada de primeres figures i, amb elles, amb un constant fluir d’anècdotes. Ja a la segona edició un dels artistes convidats no va arribar a temps, així que Tete Montoliu va improvisar un concert per substituir-lo, acompanyat per Freddy Hubbard a la trompeta, Dave Schitter al saxo tenor i Cameron Brown al contrabaix. “És la nit que m’ho vaig passar més bé”, va confessar aleshores el pianista.
El grup vocal Manhattan Transfer també va generar un petit maldecap a l’organització: van demanar dues ampolles de xampany francès d’una marca determinada; cap problema si no és que era mitjanit ben tocada. Al final, les ampolles van aparèixer a la cava de l’hotel Mola Parc, ells se les van beure i l’equip va respirar.
Que d’ensurts en van patir més d’un: en una ocasió els artistes esperats sobre l’escenari eren un col·lectiu brasiler, però el concert coincidia amb la final d’un Mundial de futbol, jugava el Brasil i, és clar, els músics estaven allargant els minuts a l’habitació de l’hotel seguint el partit mentre 3.500 persones els esperaven al recinte.
Del festival es feien ressò mitjans com Televisió de Catalunya, que solia gravar-ne concerts i retransmetre’ls, o el diari El País, que en alguna ocasió va sortejar entrades per assistir-hi. Durant anys exhauria les entrades per a tots els concerts, amb públic que l’havia convertit en cita ineludible de l’estiu. Un bagatge en què confien els nous impulsors.
EL 'REVIVAL' AMENAÇA D'ANAR CURT DE PÚBLIC PERÒ L'ORGANITZACIÓ CONFIA EN LA INVERSIÓ PER AL FUTUR
És la que avui engega motors una segona oportunitat per a una cita molt recordada per músics i amants del jazz de dins i fora i que va caure del calendari per, oficialment, la crisi (sempre tan socorredora per vestir la manca d’interès polític, es diria). El cicle comença amb unes perspectives “artístiques meravelloses”, diu Massimo di Stefano, l’empresari que l’impulsa. Una altra cosa, admet, és la resposta del públic, que en aquesta edició preveu “més baixa del que esperàvem”. Però sense descoratjar-se, assegura, perquè “el tema del risc ja el tenim assumit, somatitzat, forma part del nostre treball”. I també, admet, ha faltat el temps per promocionar-lo adequadament. Així que té coll avall que els aproximadament 40.000 euros que posa de la seva butxaca (el comú hi posa la logística) són “simplement una inversió” en espera que el festival es consolidi de nou. “A banda, he tingut l’oportunitat de veure que és un país molt organitzat i estic convençut que a partir d’ara no ens faltaran col·laboradors.”