“Escoltar sempre el mateix és com si només llegíssim Cervantes”

Claudi Arimany (Granollers, 1955) ha estat descrit com un dels millors flautistes de la seva generació. Dijous tancarà –a Sant Martí de la Cortinada i fent duet amb Jordi Gendra– el primer cicle Música i romànic, un concert de caràcter solidari que recapta fons per als projectes de la Fundació Ibo.

Què oferiran al públic?

És un concert de música de cambra que es fa en un lloc ideal per les dimensions, un concert amb dues flautes. Soles, sense acompanyament, un tipus de concert que ara se sent poc, el que se’n deia música de saló perquè es tocava a les cases: en una època on no hi havia televisió ni ràdio i molta gent tocava instruments, passaven així l’estona. Tocarem obres de Beethoven, Haydn i Bach, entre d’altres, que també van fer música d’aquest estil: molt bonica però poc interpretada.

Tocarà amb un exalumne.

Sí, és una sort. Per a mi és un grandíssim plaer tocar amb amics. I més música de cambra: és el diàleg perfecte, més encara perquè té el mateix tarannà musical, parlem el mateix idioma.

Com se sent algú quan li han dit que és dels millors de la seva generació? Pesa?

Ho diu pel Jean-Pierre Rampal, oi? Vaig tocar els últims anys de la seva vida amb ell, arreu del món, molts enregistraments. Que digués això al principi em venia una mica gran, ara em resulta una mica pesat, sí. I he de dir que això de ser el millor pot passar en l’esport: el millor cor­redor és el que arriba a la meta en menys temps, però en música no va així, no hi ha el campió i el subcampió, sinó el que t’agrada i el que no. Però estic satisfet d’haver assolit la tècnica suficient perquè a l’hora de tocar no hi hagi de pensar. És a dir, que l’instrument sigui una prolongació del cos, que ens entenguem.

Vindrà amb la flauta d’or de Rampal?

És un instrument fet el 1958, a Boston, una de les primeres que es van fer d’or i li va ser regalada per la casa a Rampal, quan va fer la primera gira als Estats Units, i ell la va tocar tota la vida, fins que es va morir. La família va voler que la tingués jo. Segurament ha estat l’instrument que més hores ha tocat a la història de la flauta, perquè els instruments de vent tenen una vida curta.

Influeix el material?

Sí, garanteix la qualitat de l’instrument. Encara ara té un so preciós. Millor que una de plata, que és com solen ser les flautes? Només diferent. Una mica més fosc, més càlid, que la plata. I tècnicament s’ha avançat molt, n’he provat que semblen que van més bé, són més precises, però no tenen aquesta ànima. Jo vaig decidir que seria el meu instrument, i és com si estàs casat i veus una altra senyora, però tu tens la teva.

El jovent s’anima a professionalitzar-se?

Hi ha moltíssim talent, però les perspectives són tan allunyades que molts es desanimen. De fet, jo vaig deixar de donar classes per això: em sentia còmplice donant classes de música i sabent que allò no anava enlloc.

També ha investigat molt.

Bé, el que he fet és buscar partitures noves. Sobretot compositors al voltant dels grans. Per exemple, Mozart no va sortir com un bolet: hi havia d’haver un ambient que el propiciés. Qui eren els alumnes de Bach? Això és el que vull saber. Ara precisament enregistro els germans Doppler, dos flautistes molt famosos a final del segle XIX i que van escriure molta música per tocar-la ells.

El públic volem escoltar sempre el mateix: decebedor?

Bé, sí, és una llàstima, perquè empobreix la vida musical. És com si només llegíssim Cervantes: no, no, també hi ha d’altres autors. I pel que fa a mi, trobar noves partitures m’obliga a no tocar sempre el mateix, i així no em fa mandra estudiar, m’ajuda a mantenir-me en forma.