Pop art: la mort sota colors brillants

Andy Warhol, The Factory, The Velvet Underground, Studio 54. Roy Lichtenstein i el còmic elevat als museus. Robert Rauschenberg, l’assassinat de Kennedy. Keith Haring, el grafit, la por a la sida, la caiguda del mur de Berlín. I Robert Indiana, el més desconegut de la nòmina que el CAEE reuneix fins al 23 de setembre, en la mostra This is Pop Art. Plegats, descriuen una època. També plegats van fer una revolució (una altra) en l’art del segle XX: el van apropar al públic, a l’imaginari col·lectiu, el van democratitzar. O, dirien uns altres, el van convertir en objecte de consum. O, segons l’ull tan agut de Tom Wolfe (el pare del nou periodisme) van fer que avui dia ja no ens puguem mirar un quadre sense una teoria que l’acompanyi.

Al centre d’art escaldenc –una mà de pintura, una redistribució i hop! sembla el doble de gran– es reuneixen mig centenar de peces icòniques, propietat d’un col·leccionista de Gijón. Algunes, referents absoluts: el Mao, les Marilyn, la sopa Campbell’s de War­hol. També aquella litografia on converteix un instrument de mort en acolorit objecte pop, però també en un al·legat contra la pena de mort. “Una obra horrible i necessària”, argumenta la directora del CAEE, Ruth Casabella. Al costat, el tríptic sobre la mort de Kennedy, Flash November: el retrat del president, l’arma que va acabar amb la seva vida, la imatge de Lee Harvey Oswald.

Tot serigrafies i un rerefons temàtic on, sota colors purs, nítids, regna la mort. També la sexualitat: la sèrie de Warhol acaba amb Ladies and Gentlemen, les peces dedicades a travestis i transsexuals, reflex dels problemes d’assumpció de l’homosexualitat que l’artista va enfrontar. “Soc una persona profundament superficial”, va declarar l’artista, una cita que acompanya l’exposició.

La mort també és omnipresent a la sèrie amb què es representa l’obra de Haring, Apocalipse, realitzada el 1988, just quan li diagnostiquen la sida que l’acabaria matant, molt jove. Un treball ple de formes satàniques, esquitxat per penis erectes i d’enormes dimensions, per figures de timpans romànics: horribles boques obertes que engoleixen la humanitat. També d’elements tecnològics que acaben amb l’art: és el que està dient amb les giocondes esborronades.

La mort està present també a l’obra d’Indiana (l’únic encara viu de la mostra), home obsessionat pels números. Ambdues temàtiques es fonen a la peça dedicada a Marilyn, encara Norma Jean, envoltada pel dial del telèfon que tenia a la mà en morir.

Rauschenberg està adscrit al pop art, sobretot, per l’ús que fa dels elements propis de la cultura de masses –novament, llaunes de sopa i allò que es pot trobar a les prestatgeries del súper– o dels de la cultura popular, com els que es va trobar viatjant per Mèxic i que componen The Razorback Bunc.

I Lichtenstein, “el més clàssic” dels artistes del pop, amb la seva composició de bodegons, tot i que amb colors plans i línies negres ben marcades. A banda de les vinyetes: hi ha algú que no n’hagi vist?