Reportatge
Els rostres del neolític
Eren els pobladors del neolític eminentment ramaders o també conreaven la terra? Es pot parlar del ‘juberrià’ com una primera cultura pirinenca? Hi ha visions dissonants en els detalls, però la recerca avança i la cara de l’home del neolític té un perfil cada dia més clar.
Els rostres del neolític
No sols del jaciment de la Margineda, amb interpretacions enfrontades, va viure el debat científic durant el III Congrés d’Història dels Pirineus celebrat aquest cap de setmana entre Andorra i la Seu. També les visions sobre el neolític van tenir punts dissonants. Però la caravana avança i en cert temps –quant dependrà dels diners, és clar– es coneixerà com eren les construccions que habitaven els homes del neolític, es posarà en marxa un estudi d’ADN dels tres individus trobats a les tombes de Juberri –dues dones i un nadó– i fins i tot es podran reconstruir els seus rostres, posant cara als primers andorrans coneguts. Ho assegura l’arqueòleg Gerard Remolins, un dels participants en una de les dues comunicacions presentades al congrés que van abordar l’estudi del neolític.
L’altra comunicació proposa una fàcies –un moment concret i un lloc no gaire extens– cultural del juberrià, és a dir, una primera cultura arqueològica del Pirineu. Els arguments, les concomitàncies en materials i sistemes d’enterrament amb una personalitat pròpia, que no es limiten als jaciments andorrans sinó que es despleguen per d’altres de l’entorn, de l’Alt Urgell a les dues Cerdanyes i l’Arieja, explica Abel Fortó, un dels autors de la proposta, que adopta la denominació inicialment proposada per l’arqueòleg francès Jean Guilaine.
On estan les dissonàncies entre els dos estudis presentats? Qüestió de matís: el pes de la ramaderia en l’economia del moment o si les similituds en restes ceràmiques donen prou sustent a parlar d’un juberrià. Terme prou llaminer des del punt de vista andorrà, admet Fortó.
Com sigui, el període neolític comença a ser una part de la prehistòria bastant perfilada. I més amb les noves dades presentades al congrés després de l’estudi –a l’equip de Remolins hi ha investigadors de centres com el CSIC o la UAB– que ha analitzat les restes humanes de dues de les tres tombes de la Feixa del Moro (l’altra havia estat espoliada), que han conclòs que són dues dones –una, amb un nadó– i no una dona i un home com s’havia cregut (les anàlisis d’ADN permetran establir el parentiu entre els tres i amb altres individus de la zona pirinenca). I també s’ha estudiat el ritual d’enterrament, molt particular perquè suposa una combinació entre les tombes del tipus solsonià, propi del Pirineu, amb caixes de pedra tancades i aixovars minsos, i les exhumades a la zona litoral i del sud de França, que aprofiten una sitja i presenten aixovars més rics. En el cas de la Feixa, combina la cista de pedra amb un aixovar abundant. “I objectes realment de valor, cosa extraordinària al Pirineu”, puntualitza Remolins. Com la baricita, un mineral que permet establir que els andorrans formaven part d’una extensíssima xarxa d’intercanvi comercial que va de Gavà als Alps.
Rituals funeraris
L’equip ha realitzat també un estudi tafonòmic, és a dir, dels desplaçaments patits pels cossos enterrats al llarg del temps. Amb això han pogut explorar quin era el ritual d’enterrament, bastant complex, i corregir interpretacions errònies: l’individu enterrat en una de les cistes (una dona de vint a trenta anys) apareixia amb les cames escarranxades, una postura força curiosa per a un difunt: ara han establert que no, que en realitat les cames estaven doblegades, amb els genolls amunt i els braços plegats sobre el pit, però que l’element que els lligava es va podrir, deixant caure les cames a ambdues bandes. L’altra tomba està ocupada per una dona d’entre quinze i divuit anys i el nadó.
Més dades: l’alimentació, que han establert a partir de l’anàlisi dels isòtops estables, resulta que no és tan càrnica com es pensava, sinó més equilibrada: carn, derivats com el formatge i cereals. “Continuem dubtant que conreessin la terra, però sí que importaven del fons de la vall, i això lliga amb les sitges del Camp del Colomer”, proposa Remolins. Peix? Potser, però no hi ha constància a les restes.