Robert Pastor

“Sovint faig caricatura literària, però de venjança, cap ni una”

Amb ‘Perdut i altres històries de les Valls’, el periodista i escriptor s’endinsa en el territori de ficció. Però sense deixar del tot de banda el periodisme, que és font per a situacions i personatges

“Sovint faig caricatura literària, però de venjança, cap ni una”Xavier Pujol

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Diu Robert Pastor (València, 1945) que des que es va jubilar hi ha una situació en particular que odia –o si més no tem–, aquella que comença amb la frase “ara que tens temps”: sol ser el preàmbul perquè algú li encolomi alguna tasca. Així que acaba estant més enfeinat que quan –en som testimonis– es passava tretze hores al Diari. Perquè ell també s’ho fa sol, això d’enfeinar-se. Ara acaba de treure a la llum Perdut i altres històries de les Valls (Anem Editors), un llibre de relats que deixa entreveure situacions i personatges reals, amagats a la ficció.

Per què escriure ficció?

No sé, és una cosa innata, no sé si genètica, que sempre ha estat així, sempre he escrit, molt abans de dedicar-me professionalment al periodisme.

Aquest recull, d’on surt?

No puc calcular des de quan l’estava escrivint, perquè igual que amb els reculls de poemes, la mecànica comença perquè em vinguin al cap, i si tornen, els escric, els imprimeixo i queden al calaix, amuntegant-se, fins que n’hi ha un seguit amb una dignitat literària suficient i un nexe comú i ho presento a l’editor. Això fins ara, que ja sabem com anem de temps els periodistes. Així que treballava amb intermitència coses per acabar d’una sentada. Ara, amb lentitud, em plantejo coses més llargues.

Novel·la i assaig? Com tria?

Sí, trio en funció d’allò que em demana el cos i dels estímuls interns o externs. Com deia Raimon, “què diré de l’aigua que no m’hagi dit l’aigua”. Depèn de les cabòries o d’estímuls exteriors. Per exemple l’assaig de la bruixeria a Andorra va sorgir per un comentari que em van fer a l’Arxiu Nacional i em va interessar perquè ja havia tractat el tema mentre era al País Basc. Al final li vaig dedicar cinc anys de feina. Em sap greu que no vaig decidir convertir-ho en tesi doctoral. L’havia començat a Euskadi, sobre el festival de cine de Sant Sebastià, i amb un director de tesi que m’havien dit que no m’acceptaria: Romà Gubern. Però després em vaig traslladar aquí i tot va quedar en l’esborrany.

D’on surten els temes, les històries, de ‘Perdut’?

De les meves cabòries i de coses que m’arriben, i em deixo anar. Sovint vas a la caricatura literària d’algú que coneixes o de fets que podrien haver passat, a vegades amb un humor una mica negre; o una notícia.

Serveix per saldar comptes?

No. No, perquè no sóc rancorós ni venjatiu. A tot estirar faig conya; el cert és que m’agrada fer bromes, de vegades pesades. Com a vehicle per a fer broma, sí, caricatura literària; de venjança, cap ni una, potser per superstició i tot.

Desglossem alguns contes? Per exemple el de l’alzheimer, per què fer un conte tan trist?

Bé, perquè són coses que passen. Conec, tinc gent propera, que ha tingut el pare o la mare amb alzheimer i he vist com ho vivien i arribava un moment que ni volien anar-los a veure.

‘Crim de gènere’.

Sempre he estat molt amant de la novel·la negra. És un crim imaginat però on hi ha barrejats elements d’homicidis que van passar al país, com el crim del coll d’Ordino. I després, el coneixement dels dos investigadors, que reflecteixen personatges reals, un excomissari i un company periodista.

‘Penitència preventiva’.

Aquest ha despertat interès, m’han dit. Em sembla que és un fet de la vida quotidiana andor­rana: les expedicions a la Quera de la Seu, i en aquest cas el personatge –absolutament inventat– és tan desgraciat que ni tan sols arriba.

Inventat? Doncs aquí sembla haver-hi molt de vivencial!

No, no, podia ser qualsevol, podia ser jo mateix i tot. Tothom té un amic golfo que el porta a situacions curioses.

‘De sobte’: on la dona li diu a l’home aquí et quedes. És dur.

També és una història que es repeteix sovint. Un dels contes que millor exemplifica els desconcerts, especialment masculins, i encara més de les generacions més antigues, davant dels canvis radicals que viu la societat. Entre aquests canvis, el més important és el paper i actitud de la dona en la parella. No té res a veure amb la generació de la meva mare. I hi afegiria: per sort.

Sona pilota.

No. Em sembla molt bé que exigeixin el 50 per cent dels càrrecs; perquè això ens assegurarà l’altre 50 per cent als homes.

Troba a faltar la feina de periodista? Tot i el munt d’hores invertides, ha valgut la pena?

Sí, d’hores unes quantes. Sovint quan em preguntaven quin horari feia deia “d’onze a una”. Coi!, quina sort, em responien. “No, fixa’t que no dic d’onze a tretze.” Però sí, va valdre la pena, sobre tot perquè qui té vocació no tria. Com diuen els americans: el periodisme és una excel·lent professió, sobretot si saps retirar-te a temps.

tracking