Andorra: arrel d'aigua

Allà on Joan Corominas ho havia deixat, en espera de més eines i coneixements, un equip compost per filòlegs bascos, l’historiador alturgellenc Carles Gascón i el geòleg Xavier Planas llança una hipòtesi: a l’arrel del topònim An-dor­­ra hi ha una referència a l’aigua provinent d’una llengua preromana, previsiblement una avantpassada del basc. És una conclusió de l’estudi Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana. Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc que va ser becat amb l’ajut Lídia Armengol i que ahir es va presentar a la Biblioteca Nacional-Casa Bauró.

“El paisatge en té la clau”, va explicar Planas. Perquè la diferència entre aquest estudi i altres radica precisament en el punt de vista que el geòleg aporta: abans d’analitzar les denominacions dels llocs des del punt de vista filològic, el geòleg s’ha patejat el territori i ha realitzat una descripció fisiològica, ha buscat els trets que caracteritzen cada punt i ha parlat amb les gents del lloc quan els indicis dels noms apuntaven a particularitats geogràfiques que ell no trobava. Així, doncs, per llançar la hipòtesi de l’arrel aquosa d’Andor­ra es va fixar en topònims que probablement comparteixen l’arrel. Bains de Dorres, a la Cerdanya francesa; Dòrria, al Ripollès; Durro, a Boí; fins i tot dues cases, a Saldes, que compartien un nom molt semblant: ca l’Anorra i cal Norra. Què comparteixen? L’aigua. Banys termals romans a Dorres, una font d’aigua calenta a Dòrria, que són fàcils de detectar a simple vista. En el cas de Durro, els padrins li van explicar que les dones feien safareig a una font a la part baixa del poble, amb aigua més calentona. I en una de les cases de Saldes els propietaris havien trobat, durant una restauració, una font càrstica, és a dir, una d’aquelles d’on brolla l’aigua com si sortís d’una cova.

Així que fisiogràficament la hipòtesi se sosté, indica el geòleg. Després, la seva proposta rep el suport del treball de l’historiador i els filòlegs, que van apuntar a una “llengua bascoide, preromana, emparentada de lluny amb el basc actual”. Però que no és l’èuscar que avui es parla, puntualitza Planas. “De fet, no van ser capaços de lligar el terme actual per dir font, iturri”.

L’estudi abasta la resta dels topònims preromans al país, seguint el mateix procediment.