“Dir 'companys i companyes' quallarà, com totes les ximpleries”

Amb una ingent producció literària (ficció i assaig), catedràtica i membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola (RAE), Carme Riera es va donar a conèixer al gran públic amb Te deix, amor, la mar com a penyora. Un llibre al qual, reconeix, li deu molt. Dimecres estarà al país, en el marc del segon Fòrum Pirineus, per debatre sobre l’estat de la llengua.

Què els han fet, als acadèmics i als lingüistes, els accents diacrítics?

Sí, quan la RAE ho va fer encara jo no havia entrat, no és la meva època. Ens hem acostumat a escriure d’una manera, és cert, el que es proposa ara és una simplificació, que és la tendència.

I s’ha de simplificar? Perquè perdem matisos.

No és necessari, evidentment, però és la tendència, sí, com ho fa la gent perquè les noves tecnologies exigeixen comprimir els textos. Simplificar significa economitzar. Ara, és cert, es perd riquesa. És un risc: la pobresa expressiva. Ara als diaris es vol que el que surt a Internet no sigui un article amb paraules sinó en imatges. Està claríssim que és negatiu, per a mi. I perdem la capacitat, extraordinària de l’ésser humà, de comprendre a través de les paraules.

Aleshores, per què cedeixen els acadèmics?

El que fan és recollir l’ús. Al nou diccionari que treballem a la RAE ja s’intenta que hi hagi usos no recomanables. Però la llengua és patrimoni de tothom.

És catastrofista dir que parlem i escrivim cada dia pitjor?

De cap manera. És així, crec. Per què? Perquè a Espanya l’ense­nyament va ser un dels grans fracassos de la nostra Transició i com que no es va arribar a un pacte de l’educació i ens vam deixar ensarronar per tecnologies idiotes –com aquella generació de la plastilina–, no ens centrem en el més important: llegir i escriure, la comprensió lectora.

Economitzem accents per una banda i després surten amb ‘companys i companyes’.

És una pèrdua de temps. I just perquè l’idioma tendeix a l’economia el masculí plural ja l’hem d’acceptar com a genèric perquè la revolució feminista, la revolució de les dones, no es fa amb la qüestió lingüística, sinó en el dia a dia, i la llengua reflecteix el dia a dia. Quan tinguem la igualtat real la llengua ho reflectirà.

És una manera d’amagar una realitat que no ha canviat.

Exactament. Quin interès té que t’anomenin si després no cobres el mateix que un home? És una trampa. És compensar la invisibilitat de les dones, pensar que per compensar ja n’hi ha prou de dir: “Miembros y miembras.”

És una moda passatgera o ha vingut per quedar-se?

Lamentablement, sí, perquè les ximpleries sempre quallen.

Presideix Cedro i, disculpi, però sembla contraproduent aquesta reclamació d’uns diners per drets d’autor a les biblioteques públiques.

No ho ha de pagar mai el lector, en absolut. El llibre és un bé cultural que li ha de donar l’administració responsable de la biblioteca. Però els autors, com qualsevol creador, fan una feina per la qual no estan remunerats. Es demana una cosa minúscula, una mínima compensació.

No ho paga l’usuari, però si la biblioteca té més despeses comprarà menys llibres. Tot­hom hi perd.

No, és com la llum o la calefacció de la biblioteca, no s’ha de treure de la partida de compra de llibres. És una part mínima al pressupost de la biblioteca.

Però els autors no sortirien més beneficiats si s’enfrontessin a les editorials: en els contractes tipus sols perceben un 10 per cent del preu de venda.

I en els de butxaca, un cinc per cent. L’escriptor és el primer que dona l’obra i l’últim a rebre royalties, evidentment que és injust. I a partir dels setanta anys passa a domini públic, els hereus no poden beneficiar-se de l’obra que ha deixat l’avi; sí dels pisos que ha deixat l’avi. És absurd. La vida dels creadors, dels escriptors, és difícil. Em pregunten si podria viure del que escric i dic: sí, si sols mengés un entrepà cada tres dies.

Quan va rebre el Premi Nacional de les Lletres es lloava la naturalitat amb què canvia del català al castellà. És així?

Sí, tinc la gran fortuna de tenir dues llengües. Ensenyo literatura castellana però després la ficció la començo en català i després la faig en castellà, una plana en cada llengua, faig una versió immediata, si puc. És veure el món des de dos punts de vista.

En què sent la diferència?

Miri, per exemple, quan escrivia una novel·la que passa a Cuba, Cap al cel obert, hi havia una plana que llegida en veu alta funcionava, descrivia les colors, les olors del port de l’Havana, estava contenta. En castellà no em va sortir de cap manera perquè és més dur i el català, més melòdic. Així que a la versió castellana vaig eliminar el passatge.

Aquest moure’s entre dues llengües, no li depara problemes en ambdós bàndols?

Per descomptat. Però a mi m’agrada molt, perquè és viure en una frontera i és molt atractiu. Sortosament visc de la meva feina de professora i no em planteja cap problema que no em convidin a fer conferències des de la Generalitat ni de l’altre cantó. No he d’estar a cap pessebre. Puc dir que no sóc independentista i que hi ha coses que són un disbarat. No me n’amago.

Va dir que a Espanya es coneix més Paul Auster que Jaume Cabré: per què?

L’atractiu de la literatura estrangera no es pot comparar amb el d’altres llengües de l’Estat espanyol, que haurien de ser ben respectades, ben valorades, i també els seus escriptors.

Permeti’m que li digui que ‘En el darrer blau’, que va escriure fa temps, sobre gent obligada a deixar casa seva és d’actualitat.

És que no inventem res de nou. L’ésser humà és sempre el mateix: som capaços de volar o tenim internet però les passions són sempre les mateixes.