Els orgues busquen cura i protecció

Fa un quart de segle, Georges Danion, alma mater de la més re-coneguda factoria d’orgues a França –la Manufacture Languedocienne des Grandes Orgues– construïa l’instrument de Sant Esteve d’Andorra la Vella. Una “meravella que ens va deixar aquí”, diu l’organista oficial, Ignacio Ribas. Però una meravella que s’ha de conservar, cuidar i protegir. Ara mateix l’instrument necessita una posada a punt –si no es vol que un dia calli la seva veu, i potser enmig d’un concert–, una intervenció pressupostada en uns 40.000 euros. Però a càrrec de qui han d’anar?, es pregunta Ribas. Al seu moment, recorda, va ser sufragat per l’Associació de Bancs d’Andorra, l’església i el comú de la capital. Però “tot i que va ser un gran pas, i d’agrair, no es pot construir quelcom així i despreocupar-se’n”, mentre que aquí l’organista troba a faltar “alguna entitat que vetlli pel bon manteniment” dels orgues al país

No es tracta només del de Sant Esteve, puntualitza Ribas, sinó també el més veterà, el de Sant Pere Màrtir, que l’any vinent arribarà a les tres dècades, i el massanenc, amb deu anys de vida. I tots dos reclamen intervencions més profundes que les que els poden procurar els seus organistes: l’escaldenc és un instrument d’onze registres, petit per a la sonoritat de l’església, i al qual no sobraria una ampliació acústica. El massanenc va patir desperfectes recentment –se’n desconeixen les causes–, que van suposar una factura de 900 euros, assumida per l’associació, una entitat que, recorda Ribas, no està per això, sinó per organitzar el festival estiuenc.

Demandes a cultura

L’Associació dels amics dels orgues va contactar en reiterades ocasions amb el ministeri de Cultura, amb l’objectiu que atorguin una protecció als instruments, similar a la que empara peces com els retaules barrocs. No ho han aconseguit. L’argument? Que no tenen prou antiguitat. Cosa que matisa l’organista: potser l’instrument no té segles “però sí la música que s’hi toca, que és un patrimoni immaterial, el problema és que no es palpa”. A banda, recorda, instruments quasi monumentals com el de Sant Esteve sempre són un punt d’atracció per als visitants forans.

De moment, resumeix, és l’Associació d’amics dels orgues la que va vetllant pels instruments. I són els organistes titulars els que es van preocupant de qüestions com l’afinació o petits problemes mecànics, fent de manitas. Però conjunts tan complexos i delicats precisen la mà dels especialistes de tant en tant. I en el cas del de Sant Esteve, “ja que tenim una peça amb tanta tradició per qui el va construir, una obra tan emblemàtica, crec que ho hauríem de saber valorar molt millor i ho hauríem de cuidar”.

De moment, aquesta reivindicació quedarà plasmada en el concert programat per al proper dia 28 de desembre, el tradicional concert de Sant Esteve, que comptarà previsiblement amb el bisbe Joan-Enric Vives i la cònsol Conxita Marsol, entre altres autoritats.

LA MÀQUINA DEL TEMPS

Quasi frenèticament actiu, es podria aventurar exagerant, es mostra Ignacio Ribas en el terreny discogràfic. Tenint en compte que la música d’orgue no és precisament de consum massiu, dos discos en un trimestre sembla un ritme accelerat. Acaba de presentar Tres siglos de música en el órgano de Santa María de Tordesillas, un volum en què recull “7 grandes C en la música ibérica para órgano”, que és com resa el subtítol del disc: de Cabezón a Cabanillas, un recor­regut des del segle XVI al XVIII pel barroc ibèric, una sonoritat que Ribas està entestat a recollir i difondre com es mereix.

El segon projecte, que encara no ha vist la llum perquè està en procés de gravació, recollirà les composicions del mateix Ribas fetes per a l’orgue de Sant Esteve d’Andorra la Vella. Previsiblement es presentarà per Nadal, coincidint amb el tancament dels actes del 25è aniversari de la construcció de l’instrument, sota el títol de Nous cants. Entre les obres que inclourà hi ha Pasacalles Glosado, per la que al 2011 va rebre el premi Cristóbal Halffter, organitzat per l’Instituto de Estudios Bercianos i un dels més prestigiosos pel que fa a aquest instrument.

Compondre, explica l’organista, és una tasca que afegeix a la d’intèrpret i la docència, una mena de plaer personal. Satisfactòria també pel que fa a la recepció del públic, assegura, que no és tan reticent a l’exposició a la música contemporània com sovint es pensa, “i això ho experimentem sempre aquí, al festival”. El que sí troba a faltar és, al contrari, “més espais, aquí, al Principat, oberts a la música contemporània”.

Tornant al disc ja presentat, va sorgir de la col·laboració amb Juan Lois Bocos, organer a qui es va encomanar la construcció de l’orgue massanenc i que va restaurar el de Tordesillas –justament l’exemple de decadència de dècades que Ribas vol evitar als instruments andor­rans–. Aquests tres segles de música els va recuperar al teclat de l’orgue val·lisoletà: “tocar un instrument així és quasi com viatjar en una màquina del temps”.