Torna el Peruga més personal amb Sentinella

No descobrim res si afirmem que Joan Peruga és un dels autors andorrans més prolífics, i també dels més llegits, cosa que no sempre va de la mà. Últim estiu a Ordino (1998) ha esdevingut per mèrits propis un títol de referència per descobrir el país, tant als de casa com als de fora. També el coneixem pel seu exitós El museu de l’elefant (2013), o per Shanghai Andorra, aquest darrer títol amb tan sols un parell d’anys de vida i escrit a quatre mans amb Txema Díaz-Torrent. Però al Peruga historiador —capaç d’escriure un assaig sobre el segle XIX andorrà i novel·les històriques regularment esgotades i reeditades—, també cal sumar-li l’introspectiu, aquell que escriu a través del propi viscut i que, per a alguns, és el millor Peruga. En vam tenir un tastet a Alcanadre (2019), una autoficció sobre la seva joventut al seminari de Lleida que ens va permetre conèixer els anys de formació educativa i vital de l’autor. I avui arriba el plat fort amb Sentinella, també una ficció, basada en aquest cas en l’experiència viscuda com a cuidador de la Pilar Burgués, la seva dona. La publica la degana del país, Editorial Andorra, i aquest pròxim dijous, a dos quarts de vuit, es presenta a la Llacuna d’Andorra la Vella.

Una novel·la amb molt de biografia en la qual l’autor explica “els sentiments i esdeveniments dels darrers vint-i-cinc anys com a cuidador al costat d’algú afectat per una llarga malaltia i les seves seqüeles”. Ell mateix la situa en el terreny de la ficció perquè diu narrar els fets com els recorda, “que no vol dir que sigui ben bé com van passar”. Una obra d’una gran profunditat que commociona el lector per la seva duresa, però que alhora és capaç de fer-lo riure amb una naturalitat absoluta. Diguin-me vostès si saben de gaires llibres capaços de fer-los vessar llàgrimes i, a la vegada, riure a cor que vols en el mateix paràgraf! I és que la broma, l’acudit o l’anècdota han esdevingut per al Peruga real i per al Peruga sentinella la millor cuirassa davant un repte vital enormement difícil. Com bé diu ell mateix a les pàgines de la novel·la, “l’humor m’ha servit de protecció contra l’espant”.

Una obra que, al cap i a la fi, ens porta a reflexionar sobre la fragilitat humana i sobre la importància dels cuidadors (i de qui es preocupa per ells: “I tu, Joan, com estàs?”). Potser no és casualitat que Peruga evoqui ara aquesta història. De tot el que podia escriure, diu, això és el que li venia més de gust. No amaga, tanmateix, que enguany fa exactament dues dècades del trasplantament de la Pilar a l’Hospital Clínic, i deu anys exactes de la publicació de Flaixos de llum blanca, òpera prima de Burgués per narrar amb proses breus, concises i d’allò més directes la seva experiència amb la malaltia. Amb Sentinella completem aquesta visió dels fets de la parella d’escriptors andorrans, la de l’afectada per la malaltia i la d’aquell que ha consagrat la seva vida a cuidar-la, malgrat els dubtes de saber si ho està fent bé, de la culpabilitat per l’esgotament i les ganes, de vegades, d’agafar un vol cap a Austràlia i llogar-se com a pastor, i, sobretot, malgrat la solitud davant la ingent tasca que no coneix de festius.

Sentinella, a part de ser la millor novel·la de Peruga, és sobretot una història d’amor, “un amor quotidià i tossut”; l’amor del Joan cap a la Pilar. I és també, si m’ho permeten, una història d’amor de l’autor per la literatura, que li ha servit al llarg dels anys de refugi, i que gràcies a això avui podem llegir aquesta bonica i colpidora història.