Pilar Cortadella: Elegància en 4L

Amb els cabells curts, amb un (des)pentinat de perruqueria d’aspecte cuidat però informal, les ulleres de formes geomètriques que ressalten les faccions, i amb una brusa fina i les sabates a conjunt podria semblar una actriu de cinema. I Pilar Cortadella té una elegància natural, certament, però que no depèn de l’aparença externa, sinó de la gràcia a l’hora de parlar, la manera exquisida amb què gesticula i la transparència de la seva mirada. Ens hem emplaçat a la galeria Art al set –referent de l’art de les últimes dècades i que ella va fundar fa uns vint anys– i en aquest entorn elegant, envoltada de peces de Judit Gaset-Flinch, encara sembla més una estrella televisiva acostumada a caminar per la catifa vermella de les gales més glamuroses. Però Cortadella és una dona que toca de peus a terra: realista i pencaire com la que més, sap identificar oportunitats allà on n’hi ha i no es deixa intimidar per les dificultats que es pugui trobar en el camí. De mena optimista, sap que tots els problemes tenen solució –o, si no, és que no són problemes– i a la galeria ha preparat exposicions sense descans i ha sabut promocionar artistes locals que s’han combinat amb altres artistes de renom. Amb la seva tasca al capdavant d’Art al set ha contribuït a dinamitzar la trobada entre artistes i públic, i d’alguna manera aquesta sinergia ha enriquit el context cultural andorrà i ens ha acompanyat en la maduració de la sensibilitat artística del país.

Nascuda a Sant Feliu de Llobregat i filla d’una família treballadora –el pare havia lluitat a la Guerra Civil al bàndol republicà–, com que a casa no tenien recursos perquè ella pogués fer estudis universitaris, va començar a treballar de ben jove, però se li va quedar l’espina clavada i amb gairebé cinquanta anys, quan l’última filla va marxar a la universitat, ella es va matricular a la UNED. De jove va entendre de seguida que per a una dona en aquells temps –també avui– la independència econòmica era fonamental, vist que no tenien gaires dels drets que avui ens semblen inqüestionables. Per exemple, per tenir compte bancari, una empresa o el carnet de conduir, havien de tenir el permís del pare o del marit: “Passàvem de la tutela d’un home a la d’un altre.” Ella es va entestar a treure’s el permís de conduir perquè allò representava la independència, la idea de poder moure’s amb autonomia i llibertat. Una dona que sabia conduir era una dona que podia conduir i dirigir la seva pròpia vida. Però per fer-ho prèviament va haver de fer el servei social, una mena de servei militar per a noies a càrrec de la secció femenina de la Falange. I a casa, quan van poder, van comprar un Renault 4L de color blau grisós. “La gràcia –diu somrient– és que el meu pare sabia de mecànica i una mica de tot, però no sabia conduir. I era jo qui em posava al volant i el duia a veure clients i proveïdors, i així, fent-li de taxi, vaig aprendre a conduir per Barcelona. També feia de recadera i així ens estalviàvem de tenir un mosso per als encàrrecs.”

És una dona de tarannà decidit però dialogant, capaç de mobilitzar

Quan va arribar a Andorra amb el marit, venint d’una Espanya amb Franco encara viu, el Principat la va sorprendre “perquè era encara molt poble, però mirava molt cap a França i cap a París, on vam anar de seguida que vam poder”, i se li il·luminen els ulls quan rememora aquell viatge i com va quedar fascinada per la ciutat de la llum, amb aquelles avingudes i les galeries Lafayette. Andorra, per tant, malgrat la seva petitesa, era una palanca cap a Europa i segons com, en aquell moment, un lloc molt més obert i cosmopolita que la Barcelona de final de la dictadura franquista. Recorda que en aquells temps eren joves, tenien molta energia i ganes de riure i passar-ho bé. M’explica una anècdota divertidíssima de quan ella i el Jordi Marquet i altres pares de l’associació de pares no tan sols van fer un quinto per recaptar diners per a l’escola d’Escaldes-Engordany, sinó que es van engrescar a organitzar una vetllada amb Bertín Osborne –que finalment va fallar– i l’Eugenio! O el dia que ella i Xavier Espot Miró van anar a veure el cap de Govern, Josep (Pepone) Pintat, per pressionar-lo per fer les escoles d’Escaldes en un lloc adequat.

Però a principi dels anys vuitanta, quan va obrir un hotel amb el marit i una altra parella, també va veure que a Andorra en aquell moment hi havia mancances importants per a les dones, que seguien sense tenir dret a obrir un negoci sense el consentiment del marit o que, com li va explicar una coneguda, no podien decidir sobre el seu cos perquè la lligadura de trompes estava prohibida i perseguida. Això la va moure a parlar amb altres dones i així va ser la primera presidenta de l’Associació de Dones d’Andorra (ADA), que va néixer formalment el 1994 –just després de la Constitució– i que feia moltes de les funcions que actualment han assumit –com és lògic, diu– les institucions. Però en aquell moment ningú no se’n preocupava. Ella rebia i donava suport a moltes dones i confessa que tenia una capsa amb mocadors a la taula perquè sovint acabaven plorant, però alhora renyava amb amabilitat les que faltaven a les reunions, i es riu de si mateixa per haver estat tan insistent. Una de les coses de les quals està més satisfeta és d’haver impulsat el primer estudi sobre la situació de la dona a Andorra, projecte que va liderar aconseguint la implicació i l’aportació econòmica de múltiples agents, com la comissió andorrana de la Unesco, institucions públiques i entitats privades, cosa que mostra el seu tarannà decidit, però dialogant, i la seva capacitat de mobilitzar tothom.

Encara es troba amb les amigues i companyes de l’ADA amb què va crear el grup ALBA (de suport contra el càncer de mama), però la Pilar ha estat i és una dona activa. “No sé estar-me quieta, la veritat, i ja veus que xerro pels descosits.” En el seu dia a dia va al gimnàs a Caldea, fa de voluntària per la llengua, surt a caminar pels camins propers a casa gairebé cada dia, estudia un màster per a gent gran a la UIC, s’ocupa de la galeria quan cal i, a banda de cuidar el marit, que està una mica delicat, fa d’àvia “a temps parcial”, que és la millor manera de gaudir dels nets. Té un grup d’amigues amb les quals va a caminar per la muntanya: “Ens diuen les matxaques, perquè no parem”, un altre grup d’amigues fruit d’un grup polític que feien elles i els marits, i encara un altre grup amb qui va a esquiar. Ja no porta un 4L, però encara condueix com el primer dia. I crec que no li trauran mai el carnet.