Un pont de fraternitat

Uns 1.000 quilòmetres de distància separen Lalín d’Escaldes. Tot i això, Maria Lupiañez, cap del departament de Gent Gran del comú d’Escaldes, assegura que en arribar se sent com a casa. És l’única persona que ha assistit a tots els viatges que s’han organitzat d’Escaldes a Lalín des que es va signar el conveni que agermanava les dues ciutats, el 2005, ara fa gairebé 20 anys.

Segons Lupiañez, la iniciativa es va llançar a proposta de Manel Donsión, lalinense que a principi dels 2000 treballava al comú d’Escaldes com a encarregat del departament de Serveis. Després de donar-hi voltes, Dansión va acudir al cònsol major, que en aquell temps era Antoni Martí, “i van constatar que hi havia una comunitat de lalinenses a Escaldes”, explica Lupiañez, la qual cosa els va encoratjar a iniciar les gestions per signar el conveni d’agermanament.

Així, el 2005, 35 persones, “31 de les quals jubilades, acompanyades de la cònsol menor d’aquella època, Montserrat Capdevila, la consellera d’Obra Social, que llavors era Trini Marín, Manel Donsión i jo mateixa”, detalla Lupiañez, van viatjar a Lalín, en el que va ser el primer viatge que va agermanar les dues ciutats. A partir d’aquí es va decidir fer un viatge cada dos anys, el 2007, el 2009 i el 2011. Degut a la recessió, segons Lupiañez, es va determinar fer una sortida per mandat, i així va succeir amb els viatges del 2014, 2018 i del 2023. El 2006 també es van iniciar els intercanvis amb els infants, d’entre 10 i 14 anys, aproximadament, que continuen fent-se avui dia.

Tot i que les activitats a Lalín són variades –l’estada és de cinc dies–, hi ha una de les cites que és obligada: la participació en la festa del cocido. Segons Lupiañez, es tracta d’una festivitat important de la localitat, que sempre cau en un diumenge de final de gener o principi de febrer, en què degusten el plat tradicional fet amb “grelos, cigrons, xoriço i costella de porc”, entre d’altres ingredients, i només de pensar-hi a Lupiañez se li fa la boca aigua. Entre els actes que conformen la festa, Lupiañez recorda la desfilada de carruatges, la gala televisiva amb actuacions de grups musicals o l’elecció de la figura de l’encomanador del cocido, que sempre recau en una personalitat mediàtica, com un any que va ser escollit Florentino Pérez, i en diferents persones destacades de la regió. Com a punt final de la festa, l’encomanador fa un jurament en què es compromet a anar un cop l’any a Lalín. “És una de les sortides més desitjades entre la gent gran”, afirma Lupiañez. “Cada any es presenten més de 200 persones, majors de 65 anys, i sortegem unes 30 places. Sempre mirem de prioritzar aquells que no hi han anat mai”, detalla.

Igual de satisfactòries resulten les experiències dels lalinenses que venen a Andorra, on l’estada a Caldea és un dels plats forts, així com la visita al santuari de Meritxell, Engolasters o a Casa de la Vall.

Amb el pas del temps, les ciutats han designat un lloc físic per a l’agermanament. A Escaldes, la plaça de Lalín, i a la ciutat gallega s’ha construït un monument dedicat a Escaldes.“És una mostra més del vincle que hem creat.” Per Lupiañez, l’agermanament és més que una iniciativa positiva, “és un enriquiment cultural, és sentir que hi ha un racó del món on tenim casa nostra”.