L'acord per excel·lència

Mai no s’havia parlat tant del tractat duaner que el Principat i la llavors Comunitat Econòmica Europea (CEE) van subscriure com en els últims mesos. El marc de franquícies de tabac i alcohol que recull el text signat el 28 de juny del 1990 pel cap de Govern de l’època, Òscar Ribas, a Luxemburg, és l’acord que tots els agents polítics i econòmics volen mantenir com a pal de paller per a l’acord d’associació que Andorra negocia amb la Unió Europea i que Ribas defineix com “un bon tractat, típic on s’aconsegueixen especificitats de toleràncies duaneres”. És la referència a preservar que genera unanimitat, “és un bon acord i es demostra perquè encara dura”, entre integrants del Consell General de la legislatura del 1986 al 1989 durant la qual es va gestar l’aproximació a Europa.

El soroll que es viu ara al voltant d’aquest acord, enaltit pel rendiment econòmic que ha generat, no té res a veure amb el que va succeir quan es va negociar, aprovar, signar i va entrar en vigor a partir de l’1 de juliol del 1991. Ho recorden protagonistes que van viure de prop una fita històrica que en aquell moment va transcendir poc cap a l’opinió pública. El lideratge de les converses amb les autoritats europees el va portar el cap de Govern d’aquella legislatura, el difunt Josep Pintat, en primera persona durant els quatre anys que es va prorrogar la negociació. “Es va posar tota la confiança en el Josep Pintat i ho portava ell mateix, no li agradava delegar i ens informava de les reunions i ho va fer molt bé”, assegura Climent Palmitjavila, conseller general aquell mandat per Canillo, que atribueix les condicions privilegiades aconseguides “al fet que hi va haver molta mà dreta per negociar. No era el país d’ara i es va voler mantenir el tabac perquè donava pa a molta gent”.

En l’àmbit polític i familiar va viure les negociacions amb intensitat l’excap de Govern i aleshores conseller general lauredià Albert Pintat, que emfatitza que “Josep Pintat tenia idees fonamentals sobre el comerç andor­rà” i volia modificar el sistema vigent de llicències que permetien comprar lliurement a Espanya i França però calia demanar permís per circular, “i teníem por de perdre atractiu i Josep Pintat volia trobar el sistema”. Amb aquesta intenció van començar les converses amb la CEE que van requerir abans equilibris i bona entesa perquè el Consell General no tenia la competència de política exterior, corresponia als Coprínceps, i es va aconseguir un canvi de tutela per poder negociar directament, assenyala Pintat, rememorant a més l’existència de certes reticències entre els veïns “perquè hi havia qui no volia que Andorra augmentés el pes comercial”. La responsabilitat de fixar les condicions corresponia a les autoritats de Brussel·les però França i Espanya, que acabava de convertir-se en membre de ple dret de la CEE, “deien que se n’ocupaven”.

L’acord, per al qual Andorra va comptar amb el suport del llavors primer ministre de Luxemburg, “que ens va ajudar a trobar el camí”, destaca Albert Pintat, va acabar després “d’una batalla molt maca, tinc molt bon record”, evoca, i de desplaçaments constants a Brussel·les, per parlar amb la CEE, però també a Madrid i París. En la negociació participaven també amb més protagonisme tres membres del consell executiu –una mena de Govern en aquell moment–. Bonaventura Riberaygua, Roc Rossell i Lluís Molné, tots tres han declinat relatar a petició del Diari l’experiència i l’esdevenir del procés, però sí que ha reviscut com es va anar consolidant l’única dona present llavors al consell executiu, Mercè Sansa. “Recordo una gran negociació que va treballar molt el senyor Pintat i tothom va quedar molt satisfet”, i hi afegeix que el cap de Govern era empresari “i va veure molt correcte el que es va aconseguir”.

CONSENS GENERAL

En més d’un viatge de les negociacions va formar part de la delegació el veguer episcopal de l’època, Francesc Badia, que puntualitza que va intervenir “en qüestions de representativitat i no en el nucli de l’acord”, i que Josep Pintat, “que portava el pes de la negociació, em consultava”. Recorda que “l’ambient en general per assolir un acord amb Europa era favorable a Madrid, a París i a Brussel·les, no hi havia grans dificultats, ni problemes gravíssims”, i subratlla que “hi havia bona entesa, que no vol dir que no hi hagués discrepàncies, però quan sortíem fora tots treballàvem pel país”. Visió que comparteix Ribas, que fa referència a “un clima força favorable, no com el que vaig patir abans del 1994, que era de crispació”.

Tots els consellers tenen aquesta sensació de clima d’unitat al voltant d’un objectiu, el de fixar un nou sistema de relacions comercials amb l’entorn. Es dedueix del testimoni de Josep Montané, conseller per la Massana en aquell mandat, quan assevera que “es veia bé, ens ho va plantejar el Govern i vam acceptar-ho”, per afegir-hi que el model polític de l’època creava un altre escenari. “El Govern informava sempre, Josep Pintat tenia 27 vots dels 28 del Consell, menys el de Jordi Farràs, i hi havia suport ple i unió. Ara hi ha partits i funcionen d’una altra manera, mana el partit i no les persones”, indica.

Valoració coincident la de Lluís Babi, conseller en representació d’Ordino, que manifesta que l’acord “es veia com una necessitat de tenir una relació amb la CEE perquè érem un país envoltat per membres de la CEE”. Per a la negociació, sosté, “no recordo oposició, es veia com una oportunitat, ho havíem de fer perquè no pots sortir sense relació amb els veïns”. Anàlisi que també fa servir Mercè Sansa per definir el tractat duaner quan manifesta que “era un benefici per a Andorra i hi havia unió, és la meva impressió, i va ser un gran pacte”.

Climent Palmitjavila voldria que l’ambient d’entesa no hagués desaparegut. “Hi havia unió, un Consell General que era com una família, donàvem suport al Govern i si hagués continuat aquell clima aniria tot millor. La unió fa la força”, reivindica el pagès i exconseller, que radiografia la situació actual com “un ambient de gelosia, Andorra ha canviat”. I Josep Montané també reflexiona en comparar el panorama de final dels vuitanta i el present per concloure que “no hi havia cap oposició i l’acord ha estat bo perquè ha funcionat, era una cosa bona i hi havia bona entesa. Ara la gent té la pell molt fina”.

Un dels denominadors compartits en totes les explicacions és que l’acord es va treballar molt en petit comitè, en l’àmbit polític, i per tant no es van crear interferències ni veus discrepants respecte al plantejament del cap de Govern. Albert Pintat ressalta que “hi havia bastant consens que alguna cosa s’havia de fer”, i recorda que “no hi havia mitjans de comunicació, ni tecnologies, ni la Cambra, ni d’altres entitats, ni res, i tot es portava en l’àmbit polític”, que va fer que la població romangués aliena al que s’estava perfilant amb Europa. I assenyala que el que ara es titlla com un acord amb privilegis per al Principat “va aixecar poques veus en contra” perquè no hi havia cap altre país que pretengués obtenir aquells beneficis que ara augura que estan en perill, “perquè la UE vol unificar i no vol excepcions”.

Apunta Mercè Sansa que “qualsevol conveni que tragués Andor­ra, que llavors no era la constitucional, costava una mica d’entendre però es va veure i rebre bé. Els canvis costen però el Josep Pintat inspirava molta confiança al seu voltant, situació que ara no sé si passa”. Segons Babi, el retorn de la ciutadania a les condicions fixades per les autoritats comunitàries “en general, pot haver-hi excepcions, però es va veure bé, com quelcom positiu”.

EL CAMÍ CAP A LA CONSTITUCIÓ

Albert Pintat lloa la transcendència del tractat duaner i opina que fa un pas més més enllà de dissenyar el nou model de relacions comercials i emfatitza que “va ser extraordinari” en aquest àmbit, però també jurídicament, “perquè era tan confusa la personalitat d’Andorra que va desembocar en la Constitució” perquè es va evidenciar que calia donar forma al país per poder manegar-se en el context internacional. Per Òscar Ribas, l’acord “va ser important però no va ser una revolució perquè tampoc es pretenia així”, i reitera que la intenció era substituir amb el tractat duaner el règim anterior de tractes comercials amb els països fronterers.

Pensar en les condicions fixades el 1990 que permeten que els visitants surtin de les Valls amb tabac i alcohol sense les restriccions vigents a d’altres territoris provoca pena i disgust entre els protagonistes d’aquest relat. “Em fa por el que llegeixo ara, si no es pot mantenir moltes cases de pagès desapareixeran. Una petita retallada, sí, però molta, no”, demana Palmitjavila, que afirma que manté la confiança en el ministre d’Afers Exteriors i el cap de Govern perquè siguin capaços d’arrencar un compromís de la UE de no canviar l’estatus per al tabac. “Seria un cop molt dur per al Govern, els pagesos, els fabricants i els comerciants” la desaparició, sentencia.

Mercè Sansa té un sentiment de “pena perquè el país va cap a la direcció equivocada” i reconeix que potser Andorra “es veu forçada a canviar-ho, però també hi ha l’habilitat de la negociació”, alhora que reclama que la gent “es faci sentir perquè no ho fa i pot ser perquè ja li està bé o perquè no està prou informada”. I Albert Pintat posa damunt la taula el que seria el canvi de prestigi del Principat i destaca que “llavors es tenia capital de simpatia, Andor­ra estava menys cremada políticament”, i analitza que en el context actual “sembla que retrocedim, que no guanyem, que hi ha política d’aparador”.

El desig dels protagonistes d’aquell acord, considerat ideal i encara molt vàlid, és que voldrien “que es pogués repetir”.