Creat:

Actualitzat:

Ho he de confessar, i reconec que ho faig amb certa angúnia, no fos cas que algú pensi que soc un ésser insensible o primitiu. La poesia, així, a pal sec, em costa empassar. No tota, però una majoria sí. Especialment la més recent. Vinga. Ja ho he dit. M’he alliberat. Bufffff... Tenia un nus... Ara ja poden ploure míssils de menyspreu a cascoporr. Sí, sí, així, amb dues erres, i que el DIEC digui el que vulgui. Catapultes en flames del tipus “ja ho deia jo que aquest...” Segurament m’ho mereixo. Però... atenció! Com tot acusat, tinc dret a la defensa, oi? A veure si me’n surto. He dit, “a pal sec”. I això és com dir, enteneu-me el símil, que el pa llescat, sortit de la barra, a pal sec, no seria el que més m’agrada del món. Però amb tomàquet... ai, amb tomàquet! Seria capaç de tot per un pa amb tomàquet. En l’exemple líric que m’he permès utilitzar de forma barroera, ho reconec també, vull dir poesia sola no, en molts casos. No tots. Musicada, sí. Gairebé sempre. I tant que sí.

I per quin motiu, ànima de càntir (llicència poètica, ja que hi som) fas aquesta intro tan llarga? Només pel fet que tenia ganes d’explicar que soc molt fan del Mestre. Del gran Mestre. De quin...? De l’únic. D’ell. De Joan Manuel Serrat. De qui, si no?

“Todo passa y todo queda. Pero lo nuestro es pasar. Pasar haciendo camino. Camino sobre la mar”. Els grans com ell, però, fan que t’agradi la poesia amb temes manllevats, com el d’Antonio Machado del Cantares, i amb d’altres de collita pròpia, com allò del “paraules d’amor, senzilles i tendres, no en sabíem més, teníem quinze anys”. I que coi vull dir amb això? Que m’agradaria molt haver sabut posar música a un text. Un dels millors que mai he escoltat. Curt. Breu. Però amb una càrrega de fons indiscutible. No sé de qui és però caldria que féssim cas a qui va dir allò de: “millor posar vida als anys, que anys a la vida”. I la música que l’hi posi cadascú.

tracking