Creat:

Actualitzat:

Tres titulars: Eleccions presidencials a França; Primàries del PSOE a Espanya; Socialdemocràcia escindida a Andorra.

Tres trets d’actualitat en què es denota que el denominador comú, la socialdemocràcia, no passa pel seu millor moment al nostre entorn.

Ja sabem que no podem confiar cegament en les enquestes. No obstant això, constatem que el candidat oficialista del PSF no reuneix les mínimes condicions exigibles per fer trempar l’electorat gal. Només cal recollir les intencions de vot, sotmetre’s a un seguiment dels debats i copsar l’opinió pública, per situar el pupil de l’esquerra moderada tradicional flirtejant amb el precipici. L’extrema esquerra de France Insoumise, amb el seu discurs oportunista, conrearà ingents vots dins de l’hort socialista francès.

A Espanya, les lluites fratricides dins del PSOE enverinen les cartes de les primàries. És evident que aquestes conteses les carrega el diable, com acostuma a succeir en uns processos eminentment democràtics i alhora devastadors. Penso que el clam per la cohesió interna postprimàries no serà suficient per curar unes ferides ja prou enquistades i les cicatrius romandran anys i panys dins dels rangs socialistes. D’aquesta peculiar situació, l’extrema esquerra populista podemita en farà sang en forma de sorpasso.

A Andorra, la família socialdemòcrata dibuixa un panorama impresentable des d’una òptica ciutadana. Uns egos exorbitants amb la instauració prou accentuada de dos regnes de taifes i amb la col·laboració necessària dels seus cortesans acòlits enfrontats han dividit una esquerra tradicional que històricament era equilibrada, coherent i sempre predisposada a assolir reptes de govern. La bicefàlia de l’esquerra andorrana és tot un despropòsit.

Estic convençut, però, que no tots aquests esdeveniments són cants de sirena. Penso que la socialdemocràcia tornarà a reeixir. Quan? No ho sabem, tot i que ara per ara no són temps per a la lírica.

tracking