No resignar-se

Sovint noto, a Andorra i fora d’Andorra, actituds de conformisme, de claudicació, d’abandonament, d’abaixar el cap i resignar-se enfront del que succeeix al món, a Europa, als països veïns, i també a casa nostra, poble-ciutat i ensems Estat, amb totes les contraindicacions de tot tipus que aquest fet (el de poble-ciutat i Estat) comporta. També succeïa al Renaixement, però ells foren capaços de crear petits estats on florien també les arts, les lletres, el pensament que expandiren arreu d’Europa.

La temptació de resignar-se és comprensible davant dels nous evangelismes que prediquen que el món només sobreviurà gràcies a l’accés a la tecnologia, la qual cosa és una nova via per augmentar certa manera de desigualtat. D’ací la importància de pensar, de filosofar, perquè la filosofia té molt a veure amb la nostra vida, amb els altres i amb el món. La filosofia és una forma de compromís, és fugir dels tòpics que envaeixen tot el nostre capteniment individual i social habituals. Els llocs, comuns, el políticament correcte, la pobresa del nostre llenguatge –reflex de la pobresa del nostre pensar–, el fet que pràcticament només dialoguem per mitjà dels telèfons, i mecanismes que en diem socials, i són el més antisocial que el món ha conegut. I que tot un president dels EUA utilitzi Twitter en lloc de les rodes de premsa és quelcom, com a mínim, aberrant.

I encara m’intranquil·litza més el fet que són les persones les que fan les institucions i no a l’inrevés. Per això és tan perillós que els brètols, els prepotents i els ignorants, o els que confonen els mitjans i les finalitats comandin, legislin o jutgin. Per això penso que cal novament propugnar l’educació, les humanitats, la filosofia, que ens poden ajudar a comprendre el que ens hauria de realment preocupar: el que som i el que fem. I sobretot a no resignar-nos, a no caure en la “cultura de l’exclusió”, com diu Jorge Mario Bergoglio, Francesc, en la incapacitat per sentir tendresa, a alimentar “el cor dur”.

Personalment no entendré mai la rancúnia, l’odi, el “cor dur”. L’expressió “que es foti”, aquest, tan estesa en el nostre món quotidià. Alegrar-se del patiment dels altres. En una societat tan bèstia com la nostra són habituals aquestes expressions i sobretot aquests pensaments.

Jo no em resigno a viure en una societat en què la divisa siguin les paraules buides, els tòpics, el regne dels més forts, els llocs comuns, el políticament cor­recte, els aplaudiments inútils i, en definitiva, l’odi emmascarat.

I compte: tots som els que formem la societat, a Andorra i arreu. I ben entès, jo també. Però no em vull resignar a la ximpleria imperant!