Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Onze claus

Actualitzada 30/10/2016 a les 06:50
    Antoni Morell
Les coses petites tenen el seu què. El seu encant. I quan dic petites em refereixo, en aquest cas, a un llibre petit, tot just 104 planes petites (fotografies, quadres sinòptics, bibliografia inclosa) intitulat Història d’Andorra en onze claus, d’Oliver Vergés i Pons, editat a Andorra, per ANM.
Mes enllà del seu llarg i fecund currículum, malgrat la seva joventut, ha assolit un magnífic treball; i voldria assenyalar unes quantes reflexions personals, modestes, i em sembla que equilibrades.
És un llibre de lectura (ràpida, fàcil i entenedora per a tot tipus de públic, andorrà i exterior) obligatòria perquè com es diu en la mateixa introducció: “Malgrat aquesta mitologia andorrana, el cert és que la història del Principat és força més prosaica i més aviat fruit de la casualitat, de la sort i d’una tossuderia muntanyenca que no pas de la culminació d’un gloriós destí prèviament escrit”. I té raó gairebé en tot, però assenyalant que no hi ha cap país que hagi tingut “la culminació d’un gloriós destí prèviament escrit”. Els països els fan els seus habitants i les persones que representen les institucions, no a l’inrevés. Per altra banda, he d’assenyalar l’encert –més enllà de la “sort”– de l’autor quan parla de la “tossuderia andorrana”, constantment palesada al llarg de la història real, no mítica del país, principalment durant i desprès de la Revolució Francesa.
Insisteix també l’autor que: “La sort de l’Andorra s’ha jugat sovint força lluny del Principat, i de vegades ha depès més de l’atzar, de la casualitat i de l’equilibri de poders externs que no pas de la voluntat expressa d’afermar la independència del territori”.
En aquesta línia sembla que se sumi a l’expressió de Pau VI quan deia que Andorra era un petit miracle històric. És cert que avui seria impossible, o gairebé, l’existència d’Andorra. Però parlem dels segles que porta al darrere, de la pobresa del país, abans, i del paper –aquest sí– equilibrador dels coprínceps. Perquè tots coneixem certes apetències d’alguns personatges d’un o d’ambdós dels països del costat nostre.
He de dir que el llibre (petit però didàctic) m’ha encantat. Clar, sintètic, entenedor i potser per això mateix, en certs moments, fa la impressió d’un cert maximalisme que estic segur és més formal que no pas intel·lectual, i amb cert rigor històric del qual l’autor n’és un exemple.
En aquest sentit, també voldria fer notar, o potser no ho he sabut esbrinar, l’absència del paper del Copríncep Joan Martí, tan cabdal, almenys com el del francès Miterrand, quant a la Constitució del 1993.
Onze claus que, de segur, contribuiran a un coneixement més exhaustiu d’Andorra, a desfer “misticismes”, però també a destacar factors importants més enllà de la sort, la casualitat i l’atzar. Penso que és un bon treball per reflexionar més profundament tots. Sempre he pensat –i així ho vaig aprendre– que la història, entre altres elements, neix de causes remotíssimes, remotes i pròximes; i de condicions objectives i subjectives que se sumen, s’anul·len, es contraposen, coincideixen o no. I Andorra no n’és una excepció. És fonamental, certament, el que l’autor qualifica de “tossuderia andorrana”, jo en diria de voluntat de preservar, adquirir, conquerir privilegis i excepcions, primer per sobreviure, i també per ser diferents, en el sentit de no dependre institucionalment del dos països veïns.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477