Hola. No sóc David Domingo, però a l’excompany que fins ara omplia aquestes línies el vaig torturar durant temps amb el mateix que ara em preparo per explicar-los: tinc cotxe nou. Un superbòlid vermell àgil com el llamp amb el qual circulo a la infinitesimal velocitat de les tortugues. Un paio molt llest, també. Programat per ser conscient que està conduït per una premenopàusica amb tendència a perdre l’oremus i que va fent tot de coses ell sol. Sap encendre i apagar els llumets, avisa amb insistència que pari a la gasolinera si no em vull quedar tirada enmig d’una inhòspita cuneta (el seu predecessor va patir aquest infortuni), adverteix que no em quedi embadalida amb la pantalleta o em fotré una altra hòstia, i segur que té un avís perquè no em furgui el nas als semàfors. Cotxes molt intel·ligents per a conductors idiotes. I no sóc l’única, eh! Que l’estupidesa dels conductors és un valor universal. Semblant a la de motoristes i ciclistes. Ah! Encara fa quatre dies em van creuar uns campions de les dues rodes fent un canvi de sentit a l’N-145 i passant-se la doble contínua pel forro del sillín. Oportunitat única per estrenar el clàxon fins deixar-lo afònic. Igual que he vist intrèpids genets de ridículs birodes avançant un autobús sobre el pont del Valira, com pesats borinots que rebran una plantofada. En resum, que he tornat a la carretera i veig que les màquines són cada dia més intel·ligents i nosaltres, més ases. Tant és així que estic convençuda que guanyarà Trump. A menys que deixin votar els cotxes.