Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
la seca, la meca i...

La banda

Actualitzada 25/07/2016 a les 21:43
Quan tenia tretze o catorze anys i anava a l’institut, vaig formar part d’una banda de rock. No teníem ni nom, ni repertori articulat, ni res de res. Això sí: disposàvem d’un localet on passàvem les tardes, fumàvem, copiàvem cintes de casset de Deep Purple en un voluntariós exercici de pirateria preindustrial. Teníem alguns instruments de saldo, això sí, per cobrir l’expedient i justificar el manteniment del local. Un baix sense marca, una guitarra igualment anònima, un orgue Farfisa de vuitena mà que sonava com una llauna i una bateria de joguina gairebé. I un dia ho vam deixar córrer, sense ni tan sols haver fet un concert per foguejar-nos. Així de trist. Després vaig començar una erràtica trajectòria de músic solitari, insegur i tastaolletes, que m’ha anat acompanyant amb diversos graus de compromís. Però gairebé quaranta anys més tard, m’he tret l’espina. Dissabte, la Nova Companyia Instrumental, un grup històric de la Seu, va reaparèixer després de dècades de silenci, al servei de la veu prodigiosa de la Júlia. Uns mesos abans m’havien ofert la possibilitat d’enrolar-m’hi. Podries tocar el baix? Naturalment que no, però vaig dir que sí. Tenia un Epiphone imitació d’aquells mítics Hofner que toca Paul McCartney, i amb això m’hi vaig llançar, amb una inconsciència gairebé adolescent. Amb el Carlos, el Quique, el Paco i el Xavi hem assajat amb la seguretat dels que porten molta trajectòria a les espatlles. Què he de dir. Dissabte ens vam reestrenar i va sonar prou bé. Com d’intensa pot ser la música i com de bonic és recuperar les il·lusions perdudes.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477