Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Paraula i vida

Al carrer... trobem les ferides de Jesús

Actualitzada 10/07/2016 a les 06:49
    Mossèn Pepe Chisvert
“Per trobar el Déu viu és necessari trobar els nostres germans famolencs, pobres, malalts i empresonats”, ens deia el Papa Francesc en la seva homilia de la Casa de Santa Marta, comentant l’Evangeli del dia de la festa de sant Tomàs apòstol.
No cal anar gaire lluny, si obrim els ulls, per trobar-nos amb el rostre adolorit de Crist. És en les nafres de qualsevol ésser humà que ens envolta, on podem trobar Jesús. Quedar-nos només en la meditació, a més de perillós, és incoherent en la vida cristiana: pregar i treballar, meditar i ajudar, escoltar i parlar han de ser els paràmetres de la nostra identitat i de l’adhesió a Jesús. És en el cos a cos on podem veure, si és veritat que som cristians autèntics o simplement de paraula, de teoria o de pràctica, per convenciment o per tradició.
Per tocar el Déu viu –ens diu el Papa Francesc– “no fa falta fer un curset d’actualització”, sinó socór­rer el Déu viu. I, per a això, és necessari sortir al carrer i tenir el valor d’oferir la nostra forma de pensar en cristià, la nostra òptica sobre la vida, l’amor, la família i, per descomptat, la caritat. La caritat que és més que solidaritat.
Proïsme és aquell que m’exigeix sortir de mi mateix per mesurar si, en veritat, la fe és operativa i pràctica o es queda en simple teoria.
Proïsme és, tal vegada, el qui menys entra dins dels meus esquemes, aquell que queda lluny dels meus dominis i distant dels camins pels quals jo avanço.
Proïsme és qui constantment em pregunta, amb aquelles interpel·lacions de Sant Ignasi, “què he fet per Crist, què faig per Crist i què haig de fer per Crist”.
Proïsme és qui m’ajuda a passar d’una fe de coneixement teòric a una fe practicada i bolcada en els altres.
Proïsme és qui em convida a no instal·lar-me en una pietat freda i baixar al nivell del sofriment de l’home.
Proïsme és aquell que ens talla el camí que havíem emprès amb la raó i no amb la misericòrdia.
Proïsme és aquell que creient viure en la veritat ha estat assaltat pels delinqüents de la mentida i de la farsa.
Proïsme és aquell que, de la nit al dia, ha estat llançat a l’abisme de la incredulitat o de la desesperança, de la tristesa o del desencantament per la vida.
Si Jesús, el Bon Samarità de primera divisió per excel·lència, va sortir a la vora del camí per recollir els perduts, si va carregar amb nosaltres i va pagar amb la moneda de la seva pròpia sang per nosaltres… cóm és possible que nosaltres, en el nostre cristianisme, ens atrinxerem en la doctrina teòrica i en el “dret canònic” oblidant el seu rerefons substancial?
En aquest Any Sant de la Misericòrdia, a més de professar les grans veritats del nostre catecisme, ens ve a l’encontre un gran interrogant: fem alguna cosa pel nostre proïsme o, tal vegada, ens hem cansat d’ajudar en veure tantes nafres obertes enmig del nostre món?
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477