Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La Tribuna

País fràgil

A la debilitat davant les pressions internacionals s’hi afegixen els riscos físics
Actualitzada 03/07/2016 a les 06:49
Al tardofranquisme, Raimon va compondre i cantar una de les seves obres avui menys reproduïdes, amb el títol La muntanya es fa vella. Es referia, metafòricament i irònicament, al règim dictatorial del franquisme. Aquí tindria menys sentit, ara per ara, si ens referim a l’ordre constitucional de les institucions.
Tanmateix, hi ha una evidència si ens referim a les inevitables homologacions exigides pels grans estats veïns, el conjunt europeu o la gran potència per antonomàsia, els Estats Units. Podríem esmentar, a tall d’exemple, els canvis al Codi Penal, amb els afegits de figures delictives com ara el contraban o, més recentment, l’evasió fiscal. O la implantació successiva de la fiscalitat actual, impensable i rebutjada fa només un parell de dècades. O la negociació del tractat d’associació amb la Unió Europea com un nou paraigua, potser fins i tot substitut eventual al que va suposar el del Vaticà, i el Coprincipat episcopal, amb els seus problemes col·laterals.
El paisatge en general és també fràgil, molt fràgil. La mostra més recent, de fa pocs dies, han estat la inundació de la carretera general 1 a Sant Julià i l’esllavissada a Aixirivall, per una tempesta. No fa gaire, van ser també les inundacions i els danys a la duana. En un dels aniversaris dels tràgics aiguats del 1982, algun tècnic augurava que avui, tot i les obres als rius, o potser a causa d’algunes d’elles, els danys serien encara més greus, tot i que –cal esperar– menors en cost humà, i sense l’aïllament d’aquells temps.
Pel que fa a la muntanya en sentit estricte, riquesa i servitud evidents, la fragilitat està igualment demostrada. Encara no fa gaire que hi va haver l’enèsim episodi de despreniments al solà d’Andorra la Vella, per sort relativament lluny d’habitatges. No van tenir la mateixa sort els veïns d’El Bon Repòs, sobretot qui va patir ferides greus.
Potser, però, el gran miracle va ser l’incruent resultat de la històrica allau d’Arinsal, per l’evacuació just a temps i en l’últim moment dels ocupants dels edificis que van quedar devastats, o amb destruccions greus.
Que s’han anat prenent mesures preventives és evident. Ho veiem, o ho veuríem si ens hi fixéssim, en les xarxes, murs artificials i altres proteccions als vessants situats al costat de les car­reteres per les quals passem. I, tanmateix, la sensació que provoquen –sobretot per a alguns, més susceptibles, digueu-ne porucs– no és tranquil·litzadora, sinó tot el contrari. Com el desassossec, si arribem a un aeroport o una gran ciutat europea, que pot provocar la presència d’agents de les forces de seguretat armats fins a les dents, passant pel nostre costat.
Es va fer una mena de mapa de zones de risc pe catàstrofes naturals. Es va legislar, si no ho recordem malament, per impedir les construccions, sobretot d’habitatges, en els llocs detectats com a perillosos. Tret de casos molt concrets, i escassos, no tenim la mateixa seguretat que s’hagin deshabilitat i enderrocat urbanitzacions o blocs aixecats abans de les modificacions legals, d’altra banda imprescindibles, més que necessàries. A expenses de rectificació –voluntària i encara més, amb satisfacció– si arribessin aclariments i desmentits veraços des de l’autoritat competent.
En aquesta mena d’afers seria absurd respondre amb aquella dita: “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.” Primer, perquè és difícil sense una informació exhaustiva, saber on pot haver-hi pols, en alguns casos literal. I perquè l’aplicació de la frase feta seria tant com convidar els visitants de fora a no venir, com passa ara a tants països i indrets d’enorme interès cultural i turístic en aquests temps de convulsions armades, amb advertències explícites d’autoritats occidentals als seus ciutadans, o sense. Això, on el turisme continua sent un sector principal, per no dir el primer, en el conjunt de l’economia nacional.
Donem per fet que, amb tanta experiència viscuda, els responsables d’administrar el Govern i els comuns, directes i no, són conscients d’aquesta fragilitat física del país, actuen en conseqüència i estan permanentment a l’aguait, com els corresponents cossos especials i de socors. Més difícil és, si no impossible, que el conjunt de la ciutadania i els vinguts de fora tinguin prou coneixements per evitar els perills. Ho veiem sovint amb els rescats a pistes o forapista a l’hivern, i amb excursionistes puntuals la resta de les estacions.
Però no cal patir, ni extremar les precaucions fins al pànic. La seguretat total no existeix enlloc. Hem conegut no fa gaire alguna mort per atropellament... de bicicleta. Només aixecar-nos de la cadira o del sofà ja enfrontem la possibilitat d’una mala caiguda, per no parlar de la dutxa. I per això no deixem d’anar a buscar la cervesa per veure la televisió o de dutxar-nos (és un dir).
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477