L'hàbitat de l'amor

A tots els promesos que em visiten a AINA per preparar la celebració del sagrament del matrimoni els dono dos consells. Anhelo més que ells la seva felicitat. Els confio:

1. Ara, per a la boda compreu-ho tot al comptat, si podeu. Però el viatge de noces, pagueu-lo a terminis, si us plau. El viatge de noces s’ha de fer cada any. A AINA, ja us guardarem els fills.

2. No aneu a lloguer. Bastiu el vostre habitacle de l’amor. “Construïu-lo”, com diu Jesús, “sobre la roca viva. Cauran pluges violentes, els torrents sortiran de mare, els torbs s’enfurismaran contra la casa, però ella no s’ensorrarà”. (Mateu 7, 24-25). Arremangueu-vos i mans a l’obra. L’habitatge de l’amor es construeix bloc a bloc, amb intel·ligència, pacientment. La manca de preparació al matrimoni és la millor preparació al divorci. “L’Amor no se’ns dóna fet, amb les claus a les mans, sinó que cal concebre’l, bastir-lo, fer-ne el manteniment i sovint reparar-lo.” (Michel Quoist).

La signatura del terreny davant notari ve a ésser l’expedient matrimonial on els promesos signen l’acte de fe en si mateix, en l’altre i en l’amor, és a dir, viure el compromís i en la confiança. “Allò que fa que sigui matrimoni és la voluntat de durar.” (D. Lemaire).

El terreny on poden construir és el sòl de l’educació rebuda pel pare i la mare, a l’escola, a la catequesi, a unes colònies, en els valors ancestrals d’Andorra. Tots som el resultat de les relacions passades que ens han forjat la personalitat. “Si donem és perquè hem rebut molt, i volem rebre més encara dels altres.”

Comencen la casa pels fonaments. El fonament és l’amor a si mateix. Per estimar de veritat a l’altre, cal primer estimar-se a si mateix, com va escriure Moisès a la Taula de la Llei. “Si el meu jo és odiós, estimar el proïsme com a si mateix esdevé una atroç ironia.” (Paul Valéry). T’estimo perquè m’estimo.

Els quatre pilars per sostenir la casa damunt el sòcol sobre l’amor a si mateix són la Comunicació. El que mata l’amor no són les baralles, ni les dificultats, ni la manca de diners... és el silenci que acaba per no saber què dir-se. “Perquè us estimo, us dic tots els secrets que sé del meu Pare”, confia Jesús als apòstols. La Tendresa és el llenguatge amb el qual els humans expressem el que tenim al cor. És un còctel de sentiments exquisits: gentilesa, empatia, atenció a l’altre, respecte, paraules i gestos afectuosos. És un perfum, és la música de l’amor. La Sexualitat. “El cos és el camí més curt d’una ànima a l’altra.” (Morvan Lebesque). El signe d’una sexualitat reeixida és la necessitat de professar el seu reconeixement a aquell (aquella) que és la causa de la nostra joia. “El vostre cos és l’arpa de la vostra ànima. Cal treure’n la música dolça i sense guirigalls.” (Khalil Gibran). El Projecte en comú. “Estimar és caminar junts devers un projecte en comú, és una obra d’art a construir.” El trobem en el sagrament del matrimoni: formar una família, una llar oberta als altres, un servei a la parròquia, als moviments d’Església... “No hi ha amor més gran que el que es troba a l’ombra d’un gran somni.” (Edmon Rostand).

Les velles cases pairals andor­ranes basteixen per a cada pilar un contrafort:

–El pilar de la comunicació té el contrafort de l’acceptació de la diferència. La gestió de la diferència és ineludible. L’altre és l’altre i això sortosament ens obre el diàleg.

–El pilar de la tendresa es reforça amb el contrafort de la fantasia. L’avorriment és el pitjor dels pecats. (Proverbi alemany). Per alguna raó aconsello una passejada de nuvis cada any.

–El pilar de la sexualitat té el contrafort de l’acceptació de la imperfecció. Fatics, malalties, preocupacions, estrès, afebliment del desig... No buscar culpables. Cal gosar parlar. La imperfecció va amb la condició humana.

–El pilar del projecte en comú se sosté amb la voluntat d’estimar. Jesús ho sosté: “Us mano que us estimeu.” (Sant Joan). “No conec altre deure que aquell d’estimar.” (Albert Camus).

Sobre els quatre pilars bastim l’habitatge de la nova família. L’anomeno nosaltres. Don Conreaux deia als mestres del gong a AINA: “El jo és tu; el tu és jo, i el tu i el jo som nosaltres.” Dins la cambra matrimonial hi trobem la caixa forta del desig de no ser més que un i aquest un sense deixar de ser un mateix. “L’amor és un riu on les aigües de dos rius es barregen sense confondre’s.” (Bourbon-Busset). Al Castell del Remei, a la plana d’Urgell, hi llegim: “La persona fa la casa i la casa fa la persona.”

Els acabats de la llar de l’amor són la finestra de la fidelitat, pel sentiment de confiança que regala; la xemeneia del perdó per on s’evacuen els fums dels rancors i de les incomprensions; la parabòlica per rebre les ones insistents de l’Esperit Sant. Els mobles són els amics, el jardí, l’alegria i l’arbre fruiter el fill que acompleix el desig de Jesús “que el vostre amor doni fruit, molt de fruit i el fruit que duri per a tota l’eternitat”.

Una casa de portes obertes: À deux nous jetterons sur les rivières / des ponts faits de notre amitié/ pour tous les hommes de la terre. (Jacques Brel). No oblidem el traster de la pregària on es guarden les eines per conrear l’amor i per reparar-lo: escola de pares, trobades matrimonials, compromisos dins la comunitat...

El niu de l’amor amb el sagrament del matrimoni és signe de l’amor diví a la terra.

En Pere i la Núria ofrenen un llantió d’acció de gràcies a la meva Confident, que fou testimoni de la seva boda, a l’octubre farà 50 anys. M’hi apropo tímidament. “Noces d’or, felicitats! Què és la felicitat?” “Estimar-se”, em respon la núvia d’or. He comprès: la felicitat és viure 50 anys en l’habitatge de l’amor, bastit dia a dia, mà a mà.