Els dos fills d'Antoni Rebés perden el recurs per una herència

Un cop coneguda la decisió del Superior, els dos germans van formular un incident de nul·litat d’actuacions contra la sentència en considerar que s’havia vulnerat l’article 10.1 de la Constitució, en no haver obtingut una decisió fonamentada en dret. La representació legal de Julià i Guillem demanava a la sala que declarés nul·la la renúncia als llegats, que el seu pare va fer quan eren menors d’edat i que és l’origen del plet, per manca d’autorització legal prèvia, el retorn dels béns que els va deixar la tieta i una indemnització pels danys morals. Igualment consideraven vulnerat l’article 10.2 de la Carta Magna en considerar lesionat el seu dret a un judici de durada raonable i per això demanaven una altra indemnització i el pagament de les costes processals.

Els fets jutjats es remunten al final de la dècada dels noranta (Montserrat Rebés va morir l’any 1997), quan Antoni va fer la renúncia del llegat en nom dels seus fills quan eren menors d’edat, i la totalitat de l’herència va passar a ser capital de Guillemó SA, l’empresa que gestionava el patrimoni de la família. Ja majors d’edat i coneixedors de l’existència del llegat, Julià i Guillem van demanar la nul·litat de la renúncia en considerar que calia una autorització judicial prèvia que no havia existit.

Dret anterior al 1776

Malgrat que en un principi la Batllia els va donar la raó, el TS va decidir finalment que Antoni tenia dret a renunciar a l’herència a nom dels seus fills. I ho va fer perquè en el moment que ho va fer, l’ordenament jurídic andorrà no exigia l’autorització judicial per tal que els pares poguessin renunciar als drets dels fills sotmesos a potestat. La sentència es fonamentava en l’aplicació del dret privat andorrà que emanava del català anterior al Decret de Nova Planta del 1776. i que era l’aplicable quan Antoni va renunciar al llegat a nom dels seus fills en uns anys en què encara no calia una autorització judicial per poder fer-ho.

Que s’hagi invocat aquesta font de dret per permetre la renúncia va ser una de les bases de l’incident de nul·litat presentat pels advocats dels nebots de Montser­rat, que consideraven que la sentència incorria “en una manifesta manca de motivació, ja que s’exposen raons absurdes, irracionals i arbitràries”. Igualment van assenyalar que la font de dret invocada per la sentència “esdevé més pròpia de l’absolutisme prerepublicà”, i que es va invocar quan Andorra “ja havia incorporat els principis de dret internacional públic com la Declaració dels Drets Humans i la Convenció dels Drets dels Infants”.

Finalment van considerar “irra­cional, absurd i arbitrari” que s’avalés la renúncia a l’herència d’un menor sense cap control judicial quan, des del 1996, Andor­ra havia ratificat la convenció, alhora que s’avantposaven els interessos de quatre germans amb un patrimoni de 600 milions d’euros davant de la reclamació dels nebots, que significava el 0,8% d’aquesta quantitat.

No hi ha danys morals

A més de tombar el recurs recordant que el Dret Català anterior al 1776 forma part de la tradició jurídica andorrana, la sentència del Superior assegura que el fet de no haver existit autorització judicial per renunciar al llegat no xocava amb la Convenció dels Drets dels Infants perquè aquesta no era exigible. Quant a la petició dels germans d’una indemnització per danys morals en considerar que l’acció del pare havia erosionat les relacions familiars, el TS indica que s’ha de desestimar perquè la decisió d’Antoni s’adequava a l’ordenament jurídic.

REPORTATGE

Manutenció amb 31 anys

Malgrat que a dia d’avui ja té 31 anys, la sala civil del Tribunal Superior ha desestimat el recurs del pare d’un jove que es nega a pagar la tercera part de totes les despeses ordinàries i extraordinàries de manutenció i formació que el seu fill genera com a estudiant. La sentència de la Batllia recentment recor­reguda assenyala que el pare ha de pagar aquesta tercera part des del curs 2011-2012 i mentre el seu fill es continuï formant acadèmicament i no sigui independent econòmicament. La justícia considera que el pare ha de sufragar aquestes despeses perquè va signar un conveni privat amb la mare que així ho faria fins que el fill fos independent.

La discrepància és que l’home entén que el jove ja ho és i que a més no està estudiant amb aprofitament. En el primer cas ho considera perquè el noi té una feina temporal els caps de setmana i en època de vacances, i diu que podria ser independent perquè fa cursos curts, fet que li permetria tenir una feina a temps complet i gua-nyar més diners. Respecte als estudis, el pare al·lega que amb l’edat que té el fill, 31 anys, ja hauria d’haver acabat fa temps el grau.

La sentència, ratificada pel Superior, recorda que quan es va interposar la demanda el jove tenia 28 anys i que quan va signar el conveni amb la mare en tenia 25. També assenyala que estudia amb aprofitament i que la feina no li permet ser independent.