Dades de salut
Andorra registra 80 ictus l'any i Amida vol que la CASS cobreixi més rehabilitació
Andorra registra 80 ictus l'any i Amida vol que la CASS cobreixi més rehabilitació
A Andorra cada any es registren entre 80 i 85 ictus, segons va explicar ahir Eloi Garcia, que va patir aquesta malaltia, en una roda de premsa en la qual es va presentar el documental Codi ictus: una carrera contra rellotge, dirigit per Daniel Arellano i produït per la Fundació Jacqueline Pradère. Mercè Avellanet, doctora especialista en rehabilitació de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, va dir al Diari que ella va extreure aquesta dada d’un estudi que va elaborar sobre els casos d’ictus el 2014. Així doncs, va exposar que tot i no tenir “les dades exactes” d’ara és possible que sigui aquesta la xifra d’ictus al Principat, ja que “quadra amb la incidència que hi ha arreu”. En aquest context, va dir que coincideix amb Espanya o França, que “són països que tenen poblacions semblants” a l’andorrana.
El documental, que es presenta avui al Centre de Congressos, relata la història de tres andorrans afectats per la patologia i s’hi entrevista especialistes. “És el cas de malalts que han viscut la realitat i els ha sortit bé”, va dir Arellano, que va destacar que amb el film, que dura 33 minuts, es vol donar “un missatge esperançador”.
Detecció ràpida
D’altra banda, Josep Manzano, secretari de la Fundació Jacqueline Pradère, va destacar que s’intentarà donar la màxima difusió possible al documental perquè la gent conegui aquesta realitat. “Si es té la informació clara i evident es pot fer que s’actuï amb rapidesa”, va dir Manzano.
Els ictus es produeixen quan un vas sanguini que porta sang al cervell es trenca o es queda tapat, situació que provoca que no arribi oxigen a aquest òrgan i morin les neurones. Per això, Avellanet va relatar que és primordial que un ictus “es detecti el més ràpid possible, perquè el temps corre en contra del pacient”. Així mateix, va destacar que “quan estan molt temps sense sang, és a dir tres o quatre hores, hi ha unes neurones que moren i deixaran unes seqüeles”. El problema, va alertar la doctora, és que molts cops es desconeixen els símptomes previs a un ictus, fet que en dificulta la detecció ràpida. Avellanet va relatar que els indicis són paràlisi a la cara, als braços o dificultats a la parla.
A Espanya, el 30% dels ictus són mortals, mentre que el 40% acaben amb una discapacitat greu que comporta una dependència emocional, segons Avellanet. A més, va emfatitzar que com que afecta el conjunt del sistema nerviós, en la seva recuperació es pot requerir la intervenció de diversos especialistes. Avellanet va valorar que la “tarifa que paga” la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS) amb relació “a la dedicació que requereix un ictus seria revisable”. Així, va exposar que “el preu que la CASS paga amb relació al que se li ha d’oferir a un pacient moltes vegades està fora de la realitat”.
La presidenta de l’Associació de Persones amb Diversitat Funcional d’Andorra (Amida), Agustina Grandvallet, va relatar ahir que actualment la CASS només cobreix una hora de rehabilitació al dia i que faran una demanda al ministeri de Salut perquè en siguin dues diàries, tot i que va considerar que això també és insuficient. “Aquestes persones necessiten un tipus de rehabilitació específica i no solament dues hores”, va dir Grandvallet.
A més, Amida ha organitzat per al 30 de novembre la conferència de l’escriptora Mercè Castro i el 5 de desembre la de l’especialista Xevi Verdaguer. Les xerrades valdran deu euros i els diners seran per a pacients d’ictus.
REPORTATGE
Un mirall per als pacients
La vida d’Eloi Garcia va canviar radicalment el 22 de novembre del 2012. Aquell dia, explica, es va sotmetre a una operació quirúrgica perquè tenia un tumor al cap “de la mida d’un cub de Rubik”. Durant la intervenció, els metges li van provocar un ictus. “Em van salvar la vida però em van provocar una hemiplegia al costat esquerre, que es va quedar sense moure”, relata Garcia, que és fisioterapeuta.
A partir d’aquí va començar tota una història de superació perquè no podia fer coses de la vida quotidiana com arribar amb la forquilla a la boca. Així doncs, poder tornar a la feina i fer una vida normal no va ser una tasca senzilla. “Vaig tardar nou mesos, com un part”, bromeja Garcia, que diu que feia entre vuit a catorze hores diàries d’exercicis.
El primer pas va ser una recuperació neurològica amb una teràpia ocupacional, en la qual feia activitats del dia a dia com vestir-se. “Amb això s’entrena les neurones”, narrar Garcia. També va practicar entrenaments físics. En aquest procés reconeix que “ha tingut dos àngels de la guarda”. Un va ser el seu company de feina Rubén Caminal, que el va ajudar amb els exercicis a la piscina. L’altre, Miguel Ángel Rodellar, fisioterapeuta del BC MoraBanc Andorra, que cada dia l’acompanyava dues o tres hores al gimnàs.
Garcia és fisioterapeuta a l’escola de Meritxell. “Hi ha nens que s’han quedat vegetals, altres tetraplègics, altres amb una situació com la meva i com que coneixen la meva història els serveix com un mirall”, reflexiona.