“A Finlàndia hi ha escultors amb encàrrecs cada mes”

El tema d’enguany eren els somnis en l’art del segle XX. I podria dir que va sortir d’un somni. Em vaig llevar un dia decidit a fer una versió d’El pensador de Rodin.

Però no pensa, somia.

L’hem convertit en El somiador. Té fantasies i imaginació.

I aquestes potes de pollastre?

Igual que la màscara que porta a la mà, són al·lusions al moviment surrealista.

És gaire complicat treballar amb la neu?

La dimensió és una dificultat però m’agrada, és una motivació. De vegades són dos, tres o quatre metres quadrats. T’has d’enfilar a la peça amb escales i bastides.

Quan han trigat a fer aquesta?

Uns dos dies.

Passen gaire fred?

A Andorra, no. A altres països on hem anat, sí. Un cop al Quebec i un cop a la Xina vam treballar a 30 sota zero.

Quines eines fan servir?

Algunes ens les fabriquem nosaltres i d’altres ens les hem comprat. Treballem amb unes menes de gúbies molt grans o amb alguns estris de cuina.

Han de patir perquè no es desfaci?

Quan hi ha temperatures altes, posen amoníac a la neu.

Com va començar a fer escultures de neu?

Un amic m’hi va engrescar. Vaig veure que amb la neu podies fer moltes més coses a banda del típic ninot.

Hi ha gaires escultors de neu?

Aquí no es coneix gaire. Als països nòrdics hi ha un circuit molt gran. Igual que aquí fem festes majors, allà fan les festes d’hivern i sovint hi ha les escultures.

Més enllà de la neu, treballa amb l’escultura en general. És una disciplina prou valorada?

No. El públic compra quadres i fotografies, però escultures, no. Parlo d’aquí. Quan hem voltat pel món hem vist que hi ha llocs on es valora més. A Finlàndia hem conegut escultors que tenen encàrrecs cada mes. Públics i privats.

Noms com el de Jaume Plensa ha hagut d’anar a fora per ser reconegut aquí.

Coses com aquestes fan una mica de ràbia.

També fa de professor. Quin tipus d’alumne s’interessa per l’escultura?

Fins avui no he trobat encara ningú que em digués “vull ser escultor”. Els més joves tiren més pel dibuix i la pintura. Crec que arribar a l’escultura és un procés de maduresa. A mi també em va passar.

Ara ‘El somiador’ potser ja es deu haver desfet.

Segurament, no ho sé. Ja ens vam acomiadar. És art efímer. És la màgia d’aquestes obres. A més, al capdavall, què hi ha de permanent en aquesta vida?