Nit de dubtes i ganivets

Faltaven poques hores perquè el Consell General aprovés el text de la Constitució, després de mesos de negociació i estira-i-arronsa per assolir un acord que sastifés totes les parts. I a la Massana, a l’Hotel Rutllan, s’havia convocat a mitja tarda de l’1 de febrer del 93 una reunió amb els representants de cinc de les set parròquies que havien de votar el text –diverses fonts apunten que es va instigar des de Canillo i Sant Julià. No s’havia convidat ni els d’Andorra la Vella ni els d’Escaldes i es pretenia, segons expliquen alguns dels assistents que prefereixen avui no identificar-se, definir un canvi de rumb del text de darrera hora. La Carta Magna perillava?

El sistema electoral que preveia la futura Constitució, i que establia que la meitat del parlament estigués representat pel ter­ritori –l’altre 50%, per població–, sembla que va ser l’argument de preocupació d’alguns consellers de les parròquies altes. Hi havia qui patia perquè un repartiment així no fos prou representatiu i es volia definir un canvi d’estratègia sense tenir en compte Andorra la Vella i Escaldes. I diem que aquell semblava que era l’argument perquè alguns dels protagonistes d’aleshores ho entenen com una excusa “per defensar altres interessos més enllà de l’electoral”. Com si s’havia de mantenir a la Constitució la figura del veto, si la sobirania havia de residir únicament en la població i... fins i tot, qüestions més enllà de les que estrictament apareixien al text. Suraven en l’ambient el fet que la figura dels Coprínceps estigués en certa manera legitimada a escala internacional i certs sectors no entenien que es volgués mantenir la figura, “gent que no volia el canvi de modernitat i es van dedicar a intoxicar els que estaven indecisos” i “sectors de poders que depenien de persones concretes, que representaven interessos econòmics i socials concrets”, esmenten algunes fonts.

Fos com fos, hores després de la reunió de la Massana es convocava una nova trobada. Aquest cop la cita la congregava Escaldes a la ja desapareguda Casa de les Monges i amb representants de les set parròquies. Però allà no hi era tothom: 22 persones en total, perquè Andorra la Vella i Escaldes van decidir que, en se-nyal de protesta, només hi acudiria un per cap (Jaume Bartumeu per la capital i Ramon Canut en nom dels escaldencs). Els síndics tampoc hi eren. Prop de les deu del vespre i certa tensió en l’ambient. Tothom mesurava les paraules. Expliquen els que hi eren que, de seguida, Ordino i Canillo van anunciar una trencadissa –alguna cosa com “hem arribat fins aquí i la Constitució no es pot aprovar”, es va dir– sota l’argument del sistema electoral que poc convencia. I Sant Julià, tot seguit, va comunicar que no votaria el text. A Encamp no hi havia una posició unànime i... es va decidir fer la volta a la taula per conèixer el paper de cadascú, perquè tothom visualitzés si hi havia o no majoria suficient per al ‘sí’. La radiografia va ser clara, tot i que de nervis també n’hi havia: més de 15 a favor de la Constitució –uns quants altres que no– per tant, majoria suficient per esvair tensions perquè el text l’endemà no estava en risc.

Abans de la mitjanit la trobada es dissolia, amb la confiança que l’endemà tothom actuaria en conseqüència. “Va ser una reunió seriosa però no tensa. D’estridència no n’hi va haver cap, tot­hom es va expressar amb total llibertat”, recorda Ramon Canut. En la mateixa línia, Maria Reig, que hi era en nom d’Encamp, tampoc està massa d’acord amb l’etiqueta amb què es va batejar aquell vespre, la Nit dels ganivets llargs. “No tinc gaire consciència ni que fos una nit llarga ni de ganivets. Simplement es va acabar de convèncer els indecisos”, afirma. Miquel Aleix exposa com “aquella nit va imperar el consens de tota la negociació i l’interès d’Estat. Però és cert que es va intentar fer un forcing de darrera hora perquè cadascú volia fer passar els seus plantejaments”. La resta de la història ja és coneguda i aquest dimarts la Carta Magna celebra els 24 anys de vida.