Soroll reivindicatiu

Una vintena de dones picant de peus a terra al Consell. Aquesta és la imatge que van deixar l’estiu del 2000 un grup de dones molestes amb els liberals per haver rebutjat fer una llar refugi per a les víctimes de la violència de gènere.

Soroll reivindicatiuXavier Pujol

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Les decisions que s’han pres al Consell General no sempre han agradat a tothom, això és clar. I en algunes ocasions, no gaires, hi ha hagut qui no ha tingut problema a demostrar el seu descontentament assistint a una de les sessions plenàries per queixar-se. Les associacions de dones del país hi han acudit en un parell d’ocasions quan han considerat que els drets del col·lectiu quedaven disminuïts: la més sorollosa i original, sens dubte, va tenir lloc l’estiu del 2000. El 22 de juny d’aquell any una vintena de dones van protestar a la seu parlamentària (quan les sessions plenàries se celebraven a l’edifici de l’antiga Casa de la Vall) picant de peus a terra quan el grup liberal va decidir no aprovar la construcció d’una llar refugi per a les dones víctimes de violència de gènere ja que entenien que allò podia suposar un gueto i que no era la millor solució “perquè no sempre s’ha de separar la dona de l’àmbit familiar”. Era una de les eternes reivindicacions de l’Associació de Dones Migrants d’Andorra (ADMA) i que els liberals s’hi oposessin no va agradar gens a les assistents. Com van reaccionar? Fent soroll. Quan el cap de Govern d’aleshores, Marc Forné, intervenia, els més de quaranta peus femenins activaven el rebombori.

Etiquetes:

Va ser una acció premeditada? Segons recorden avui les protagonistes, no pas. “Var ser totalment espontani, no ho vam preparar ni ens vam dir res entre nosaltres abans de començar la sessió”, explica Teresa Cabanes, una de les integrants més actives de l’ADMA, entitat que llavors capitanejava Mari Carmen Barbero. “Tal com es va anar desenvolupant tota la sessió, vam entendre que era l’única manera de fer sentir el nostre desacord; en aquells moments estàvem convençudes que la llar refugi era una bona proposta”, recalca Cabanes.

“Va ser molt divertit! A més, com que era estiu i moltes anàvem amb talons... vam fer un bon xivarri perquè el terra era de fusta!”, rememora entre riures Isabel Lozano, d’Els Verds que s’hi va sumar acompanyada de la seva filla, llavors una jove Jael Pozo.

La fressa que van generar les indignades va generar nervis a la bancada liberal i va obligar, fins i tot, el síndic a actuar. El president del parlament, llavors el canillenc Francesc Areny, els va haver de cridar l’atenció. “Estava força nerviós i el cap de Govern també estava tens. Areny ens va avisar diferents cops que si no paràvem ens desallotjaria de la sala...”, exposa Lozano. “Jo em vag voler quedar fins al final de la sessió [hi va haver un grapat de dones que després de discutir aquell punt van marxar] i recordo que els consellers em miraven com un bitxo raro...”, assenyala Adelaida García Puy, membre del Grup de dones per a la reflexió i l’acció i alhora excònsol menor d’Ordino.

Tota aquella moguda, però, no tractava només sobre la llar refugi. Pretenia posar a primera línia una qüestió, la dels maltractaments en l’àmbit domèstic, que fa quinze anys estava més aviat silenciada a Andorra. “En certa manera vam ser les pioneres de parlar d’un tema que per a molts semblava que a Andorra no existia. Costava d’entendre que aquí això també passava”, exposa avui Cabanes. “En la demanda de la llar van fer cas omís i no s’ha mogut res, tot i que continua havent-hi casos de violència. Jo crec i creia que en una llar les víctimes estaven molt més protegides, no estàvem reivindicant una cosa tan estranya, defensàvem la seguretat de la família”, insisteix avui García Puy.

El cert és que la llar d’acollida mai va arribar a ser una realitat. El projecte va mutar cap a un grapat de pisos cedits a les víctimes.

tracking