Una idea massa moderna
Caldea va néixer entremig de la polèmica. Tot i que des de mitjans dels 80 hi havia el rum-rum a Escaldes d’obrir un centre termal, no va ser fins al 1994 que aquella moderna torre vidrada va obrir al públic. Però sense cap acte oficial
Una família de turistes informant-se a la recepció de Caldea, el dia de l'obertura.
El que avui ningú discuteix que és un emblema turístic d’Andorra, fa trenta anys va aixecar molta polseguera, i de l’espessa. Crear un centre per aprofitar l’aigua termal que brollava a Escaldes-Engordany? Però quina idea era aquella! Molta gent de la parròquia es va posar les mans al cap quan en va sentir a parlar perquè no hi veia pas la necessitat. Al contrari, s’entenia com un projecte que només generaria despesa i maldecaps i que a més, era massa modern. La idea d’obrir Caldea va donar que parlar ja des de mitjans dels anys 80. I a les comunals del 87 va convertir-se en l’eix central de la campanya. “UPCA va guanyar les eleccions gràcies a això”, recorden avui alguns dels qui van formar part d’aquell equip de govern escaldenc que va posar fil a l’agulla perquè el centre termal veiés la llum. “Però va costar eh? Era com fer pujar un vaixell pel riu contra corrent! Hi havia molta gent en contra... i va costar molt”, descriuen. I fins que aquell grup de comú encapçalat pel llavors cònsol Jacint Casal, ja als anys 90, va insistir en la conveniència d’aixecar un edifici que vengués al turisme el termalisme del país. Però va haver de suar força.
Moltes reunions informatives amb els veïns per explicar-los que es volia crear una societat amb accionistes privats i moltes, també, trobades polítiques perquè no tot l’equip de govern estava convençut al cent per cent que allò funcionaria. “Al comú hi havia uns de més optimistes i altres de més escèptics, que dubtaven de poder arribar a les previsions d’entrada”, recorden alguns dels exconsellers de l’època. I primer pensant en un projecte auster i modest, amb el temps i arran les reunions amb l’arquitecte francès i ideòleg del disseny de Caldea, Jean Michel Ruols (van pensar en ell perquè havia dissenyat temps abans el Parc Astérix de París), allò va acabar esdevenint una espectacular torre vidrada que es veia des de bona part de la parròquia. “La gent ens deia que amb tant vidre es veuria l’edifici sempre brut!”, recorden quasi trenta anys després. Les reunions amb l’expert gal, de fet, havien començat a mitjans dels vuitanta.
Fos com fos, i després de dos anys d’obres i temps de polèmica, el 12 de març de 1994 (era un dissabte) a la una del migdia, Caldea va obrir portes al públic per mostrar els 25.000 metres quadrats que conformaven el complex. Cap inauguració oficial, però. El primer dia va vendre 300 tiquets, bona part a escaldencs encuriosits que volien veure en directe de què anava tot allò. Uns quants turistes també van anar-hi a treure el cap. Pagant un tiquet de 1.750 pessetes podien passar-hi tres hores. Amb tot, un grapat de veïns, que s’hi havien implicat comprant accions i fent-se socis (els títols es van vendre a 118.000 pessetes), es van quedar amb les ganes d’entrar a fer el xafarder perquè havien confós l’obertura amb una jornada de portes obertes... i clar, només van poder accedir els qui van dur el banyador. Amb una inversió de 6.000 milions de pessetes, entre el març i el desembre d’aquell mateix any el centre termal va rebre més de 100.000 visitants, una xifra que complia les expectatives dels impulsors. Però el deute que el projecte va deixar a la parròquia i l’escàs interès per adquirir les accions per part de la parròquia van dur Casal a perdre la reelecció.