Les dunes de l'esperança

El somni de la meva vida. Aquell pensament m’acompanyava a tot arreu, l’immens plaer de saber que aquella nit me’n sortiria em mantenia viu. Tot el planeta giraria entorn a la meva realitat, aquella que els meus ulls reflectien a cada mirall, aquella que em permet veure l’obscuritat en la claror, de notar el fred en la calor i de veure la proximitat en l’horitzó. Aquella que substitueix el blanc i negre per colors i que deixa que les meves fabulacions interpretin aquest món.

Aquella nit vaig decidir qui seria, renunciant al passat i el present més proper, per tornar a néixer decidint allò que tant havia somiat ser. La nit de després de Sant Joan, mentre tots s’estaven recuperant de la nit anterior, jo em trobava arrepenjat a la finestra i, mentre el fum de la cigarreta s’ajuntava amb l’aire, els deliris de grandesa em venien al cap, i no era per menys. Tenia l’oportunitat d’escapar i alliberar-me, com si es tractés d’un holocaust intern. Tancat a casa, on vivia amb el meu pare, em vaig escapar. Vaig córrer fins al pàrquing on tenia el cotxe, vaig donar-li gas i vaig fugir, i tot pel cofre, la llegenda del cofre que estava amagat entre les dunes.

La llegenda deia que hi havia un cofre que l’home més ric del poble va deixar amagat fa més de cinquanta anys. Milions d’euros es deia que hi havia. Els seus familiars mai van tocar ni un cèntim del patrimoni. Les males llengües apunten que el vici i l’interès de tots ells pels diners van superar la seva estima cap a ell, i el pare era gran però encara hi tocava. Era una venjança, la manera que sabia que els podia fer mal, per tots aquells anys els quals en les visites es preguntava més per l’herència que per la salut. Altres veus, però, també deien que dins el cofre no hi havia res, que va llençar tots els seus diners al mar la nit abans de desaparèixer, però tot i així va comentar als seus familiars que hi havia els diners en un cofre perquè es passessin tota la vida buscant-lo, buscant el buit, buscant el res. Però ho havia d’intentar, no tenia res a perdre, o això creia.

Portava mig any preparant aquella nit. Sabia que cada dia sempre hi havia algú que anava en la busca d’aquest. Per això vaig aprofitar aquella nit, que tothom havia gastat les seves forces el dia anterior i no hi hauria ningú per la platja, pensant que seria més fàcil anar a buscar-lo. Menys gent, menys soroll, era el pla ideal. Una idea, que també podia ser compartida per altres persones, però tots aquells que ho havien intentat una vegada, cansats de no trobar-lo no hi havien tornat, però jo estava més que preparat. Hemeroteca, documentació, fins i tot havia vist algun que altre documental sobre els grans robatoris de la història, res més perquè em donaven confiança, i perquè com he explicat abans, aquest pla em va generar uns deliris de grandesa que em feien creure Al Pacino, fins i tot quan anava a comprar el pa. La tonteria que portava a sobre era equivalent a les ganes de fugir que tenia, i és que amb vint-i-tres anys em pensava que estava desaprofitant el temps i tenia l’innocent pensament que havia de ser l’heroi que havia somiat esdevenir, veient les pel·lícules de Francis Ford Coppola.

Vaig agafar el cotxe, i amb la mirada posada a la carretera com qui observa la porteria abans de xutar un penal, em vaig dirigir cap a les coordenades que tant havia estudiat. Allà havia d’estar, en aquell indret estava la meva nova vida, podria desaparèixer com quan el silenci s’evapora. Vaig treure la pala i vaig començar a picar i picar, i a seguir picant, fins que la suor va passar a formar un llac a la meva samarreta, però no trobava res i no ho entenia perquè estava segur que havia d’estar allà. Aleshores va ser quan vaig escoltar: «Busques això»? Aquella veu era més que familiar. Quan em vaig girar no m’ho podia creure. Era el meu pare. Ell havia arribat abans. Ell també coneixia la llegenda. “Et pensaves que podries fugir amb aquest tresor?”, em va comentar mentre tenia el cofre a les mans. Se m’havia anticipat, i no era casualitat. “T’he estat espiant tots aquest últims temps, et creies que no sabia què feies? Jo també vull escapar. Et recordo que vaig ser jo qui et va explicar la llegenda del cofre”, va dir-me. En aquell moment de desconcert i sorpresa vaig entendre que el meu pare estava igual de desesperat, com jo, per abandonar la seva vida, i el millor era separar els nostres camins, però no volia marxar amb les mans buides. “Repartim-nos el botí” vaig proposar-li. “Repartim-nos-el i marxem, separem-nos, sense explicar-li a ningú res del que ha passat aquí. De fet, tots dos volem unes noves vides, no?”, vaig insistir-li. “D’acord, però jo vull fer els honors d’obrir el cofre”, va replicar.

Era el moment. Tant de temps preparant aquell instant que ho podria canviar tot. El que era segur és que hi haguessin o no els diners, la relació amb el meu pare ja no seria mai més igual. L’avarícia i egocentrisme per marxar ens va aïllar, i més valia que trobéssim monedes i bitllets dins el tresor, perquè si no, marxar amb les mans buides era devastador i inimaginable. A poc a poc i amb delicadesa, com si estigués fent orfebreria japonesa, va obrir el cofre i, evidentment, res va tornar a ser el mateix. Els ulls no em responien i la meva mirada atònita es va mesclar amb l’ambient tens i silenciat. Semblava un pla de Tarantino, però era real, els meus ulls no es podien creure que la llegenda sobre el botí de milions d’euros al final era...