Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Com un torrent

Les anècdotes i vivències menys conegudes de l'excap de Govern
Marc Forné

Marc Forné

Marc Forné

Actualitzada 12/07/2016 a les 19:42
Marc Forné (la Massana, 1946) és probablement l’andorrà que més a prop ha estat de la divinitat. Amb permís de mossèn Ramon. I d’una divinitat, és cert, nipona, que cau una mica lluny; però deïtat al cap i a la fi perquè l’emperador de Japó és sobirà celestial. Home perfectament capacitat per desgranar un torrent d’anècdotes fins a deixar sense alè l’interlocutor, l’excap de Govern repassa les trobades amb personatges més terrenals però molt emblemàtics del segle XX amb qui el seu camí es va entrecreuar durant els deu anys i mig com a cap de Govern, des de Bill Clinton a Nelson Mandela. Encara que qui li va deixar més empremta, assegura, és Pete Seeger, el pare del folk. El que cantava allò de “Vull anar a Andorra que és un país que adoro. Han gastat quatre dòlars i noranta cèntims en armes i defensa. Andorra, hip hurra!”

Forné repeteix que va entrar en política justament perquè al país on li havia tocat néixer no tenia drets polítics. “Amb el que deia la llei del 1941 teníem passaport però érem autèntics apàtrides”. Per això i perquè ho portava a la sang: per la línia materna dels Molné hi havia hagut síndics; per la paterna, aquell personatge que ha assolit tints llegendaris, aquell Antoni Forné militant del POUM que es va allistar voluntari per anar al front a defensar la República i a qui els comunistes haurien pelat si el camió en què fugia de l’Espanya derrotada no s’hagués estimbat al Coll d’Ares: el comissari polític que li havia de fotre el tret es va trencar un braç. Després de ser tractat com un gos a Argelers i enviat a fer treballs forçats als Alps, va trobar recer a Andor­ra gràcies a un salconduit del síndic Cairat, que va intervenir pel parentiu llunyà, uns orígens comuns a Arfa.

La política era, doncs, inevitable per a Marc Forné. Que arribés a cap de Govern ell mateix s’ho explica com un d’aquells trens que passen i puges d’un salt sense tenir el bitllet comprat. Ja, de fet, s’havia sumat a la llista dels Liberals al 1994 per omplir un forat. “La meva intenció era passar uns anys al Consell, aprenent”.

Abans, havia entrat com a funcionari de l’administració andorrana al 1969, deixant de banda una primera etapa universitària a Barcelona on més que estudiar, admet, s’havia dedicat a guanyar-se la popularitat entre els companys amb les primícies de discos dels Beatles i llibres del Ruedo Ibérico. Després acabaria Dret en una segona etapa barcelonina ja més posat en els estudis i com a espectador d’una Espanya més grisa que mai en l’agonia del règim.

De la dècada al capdavant de l’executiu destaca el moment “dramàtic” de l’allau d’Arinsal i la ximpleria humana que va obligar algun agent a exhibir l’arma davant els que es negaven a marxar de la zona perillosa. “Vam evacuar tres-centes persones i a les dues hores es va produir l’allau”.

El seu Govern va gaudir d’una època de vaques grosses i ell es va saber envoltar d’un bon equip de ministres. Amb això i la seva capacitat d’improvisació –i per què no? les qualitats de tot bon venedor de fum suggereix algú– va deixar darrere seu uns quants èxits. Llàstima, apunten també algunes veus, que no sabés o volgués retirar-se en el moment àlgid.

De l’excopríncep Sarkozy admira Forné les habilitats per despatxar els periodistes a la manera que un Steven Seagal qualsevol es desfà dels adversaris quan li cauen per totes bandes. Tampoc és que l’excap de Govern sigui coix en això. Segurament gràcies als onze anys en què es va foguejar com a director del setmanari Andorra 7. “Sempre dubtem si vaig ser jo o Rosa Mari Sor­ribes qui es va inventar allò de la Reformeta”, diu. “Perquè és que allò era una broma pesada”, hi afegeix. En aquells temps també va ser un dels primers presentadors de televisió del país: li van encolomar els micros de Tele-fira, precursora d’Andorra Televisió que només es veia a la capital i Escades. “Anàvem vestits que semblàvem floreros”.

Ara, retirat de la vida pública (però no gaire), pensa que no trigarà a posar les seves memòries negre sobre blanc. Després d’enllestir un deute: completar les escasses noranta pàgines de records que va aconseguir que mecanografiés el pare.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477