Exhibició d'escàndol de Raphael

Un escàndol, és clar, com no podia ser d’una altra manera, i des del minut u fins a acabar-se la més d’hora i mitja d’actuació. Raphael no va necessitar ficar-se el públic a la butxaca, perquè ja el tenia, des que va aparèixer sobre l’escenari i va ser saludat amb el respectable ja dempeus. Només presagi del que havia de venir, en un concert puntejat pels ¡Viva la madre que te parió! i els ¡Olé tú!, els aplaudiments enmig de molts temes i un silenci atronador en aquells moments que el de Linares sap com infondre dramatisme al tema. Darrere, una ONCA, dirigida per Rubén Díez, que va subratllar la interpretació del veterà intèrpret.

Raphael va començar a desgranar aquells temes (de Manuel Alejandro la majoria; de José Luís Perales també molts) que ha anat convertint en confessions, declaracions d’intencions –“Ahora que han pasado los años sigo en pie y tengo decidido retrasar mi final”–, himnes i promeses: dels hits, el primer a aparèixer, és clar, havia de ser Mi gran noche, per assegurar-li al públic que omplia l’auditori del Centre de Congressos de la capital que tindria “una noche que ya nunca se olvida”. Per descomptat. Nit, per cert, del programa de la Capital iberoamericana de la cultura, un dels plats forts del programa.

Aprofita els primers acords de Digan lo que digan (aquí, un dels primers himnes) per assegurar que “de verdad, es un placer estar en Andorra” i per assegurar que, tot i no haver aparegut per aquestes contrades des dels disset anys, “espero que a partir de ahora nos veamos cada año y medio”. També per agrair l’acompanyament de l’orquestra nacional i assegurar que “si en año y medio de gira he tocado con orquestas extraordinarias, la de esta noche todavía lo es más”.

Raphael va fer un desplegament de força, de bestialitat escènica, fins i tot en els moments on va cantar assegut (No puedo arrancarte de mí) o en aquells en què es deixen veure les cicatrius a la veu deixades per la vida i la malaltia. El cantant espanyol va passejar sobre l’escenari dots interpretatius i va posar en pràctica la passejada chulesca tan celebrada pel públic, jaqueta a l’espatlla.

Raphael va deixar els espectadors sense alè: els va fer contenir la respiració a estones i cridar a ple pulmó en d’altres, quan, entrat ja en l’última mitja hora de concert, va entrar per fi de ple en el territori hit. Que no passin tantes dècades abans que torni.

PERFIL

Raphael, cantant

El més ‘indie’ dels veterans

Es reivindica com el més indie de tots els temps –”és que jo sempre he fet el que he volgut”, va dir en una entrevista al Diari– i el temps i les modes li han donat la raó: un festival que ha estat territori dels més moderns dels moderns, com el Sonorama, el va convertir en cap de cartell absolut en l’edició del 2014. Això afegit al fet de ser una de les icones de la comunitat LGTB, amb temes com Digan lo que digan o Qué sabe nadie, convertides en autèntics himnes.

Miguel Rafael Martos (Linares, 1943), amb els setanta ja ben entrats, diu que de l’escenari no el treuen ni amb aigua calenta. Per a delícia dels seus fans. Si més no, mentre se senti amb forces i pugui oferir al públic la millor imatge de si mateix, adverteix. El dia que no sigui així, deixarà que s’abaixi el teló i a una altra cosa. De moment, assegura estar pletòric, després de la tremenda malaltia que va superar i per la que va necessitar un trasplantament. Tornat als escenaris, va ser novament reivindicat pel cinema: Àlex de la Iglesia el va convertir en coprotagonista de Mi gran noche. I en televisió s’ha convertit en més nadalenc que el Pare Noel. Però aquest Nadal no el veurem, adverteix.