Juan Diego Flórez frega l'apoteosi al Centre de Congressos

El concert del tenor peruà, en un Centre de Congressos força ple (només unes quantes files i butaques restaven buides), va protagonitzar el punt àlgid de la capitalitat iberoamericana de la cultura. Un d’ells, si més no, perquè la programació en aquest quadrimestre està ben farcida de primeres espases en diferents disciplines.

Durant el matí, Flórez va ser protagonista d’una roda de premsa en què li van preguntar si pensava, com és habitual en ell, a agafar la guitarra i arrencar amb alguna peça tradicional del seu país o algun tema pop. “No ho tinc previst”, va contestar, tot i que “si els organitzadors me l’aconsegueixen, potser m’animo”. I així va ser, és clar. No debades, hi va afegir, “la guitarra sempre ha estat molt lligada a mi, va ser el meu primer amor”. I aleshores va recordar els seus orígens en la música, quan de nen i adolescent ja apuntava maneres però pensava més aviat en el pop-rock: “Ja amb quinze anys feia concerts en pianobars i venia entrades entre els amics i veïns, amb les que guanyava uns bons calerons”.

El que ja vaadvertir que no fariaés sortira cantar vestit d’inca, com havia fet a les Proms, al Royal Albert Hall, esdeveniment, va recordar, que es presta que els intèrprets ofereixin alguna pinzellada més irònica i ell va optar per aquesta pintoresca manera de sortir del tema més trillat per la resta, el Brexit. Ell va optar per un ric vestit tradicional peruà i es va sentir “com si la màquina del temps m’hagués posat just allà”.

Flórez va glossar el repertori preparat per a la nit, amb les dues dificilíssimes àries de Semiramide i La fille du régiment. “Necessito estar molt concentrat”, va dir, sobretot per enfrontar-se a la primera, “que sempre m’ha inspirat por, així que he estat una mica boig per incloure-la al programa, però alhora m’agrada el repte”.

Rossini, va apuntar, no podia sinó estar present en els concerts que ofereix en aquestes dates, per celebrar els vint anys de carrera. Un compositor amb qui “fa molts anys que camino” i a qui ha portat a teatres “on ningú no s’ho hauria imaginat”, com a “ambaixador de les seves rareses”. Amb Rossini, va recordar, va debutar al 1996 al festival de Pesaro, “quan era un perfecte desconegut” i amb tota la urgència se li va oferir l’oportunitat i va haver “d’aprendre aquesta entrada endiablada” de Matilde di Shabran. Per completar el programa, una segona part amb “cançons molt belles” de Leoncavallo, “un altre compositor que ha marcat la meva car­rera”, com Donizetti; i Massenet, en una ullada al romanticisme francès.

Per a Flórez és important simultaniejar els concerts amb orquestra i recitals acompanyat per pianista, amb l’òpera escenificada. “Són coses diferents a la car­rera, et proporcionen diversitat: si només fes òpera resultaria avor­rit”. El format concert li exigeix “una comunicació amb el públic, on ells esperen de mi i jo espero d’ells, necessito predisposició seva perquè es produeixi el diàleg”. Anit també ho va aconseguir.