“La cessió afecta minoritàriament propietaris de pisos d’Andorra”

Espot intenta per la via de la paraula respondre a les apreciacions que s’han fet sobre la futura llei d’habitatge i creixement sostenible. Ho fa intentant desmuntar l’allau de crítiques que ha rebut i insisteix en l’obligació de governar per donar solucions.

Va presentar unes mesures inesperades, bastant contundents, per intentar posar fre a la problemàtica de l’habitatge. L’han sorprès, les primeres reaccions?

Si les discrepàncies són per les formes, hem de decidir ser part de la solució o del problema. Des d’aquest punt de vista, ho lamento, Agraeixo, doncs, aquelles persones que, més enllà de la legítima confrontació política, han estat capaces de reconèixer el gest del Govern i la valentia a l’hora d’implementar mesures per fer compatible el creixement sostenible i el dret a l’habitatge. Lamento que determinades formacions polítiques només s’atenguin a les formes i no vulguin reconèixer que, en definitiva, aquest problema és prou gran perquè tots sumem.

N’hi ha que són difícils de digerir, no ho pensa?

S’ha d’intentar trobar un punt d’equilibri entre el creixement sostenible i el dret a l’habitatge. I això, evidentment, no només passa per mesures que tinguin tendència, diguem-ne, a incrementar o no els habitatges nous, sinó a fer pivotar el parc immobiliari existent d’un destí a un altre. Només passa per la cessió dels pisos buits o per la revocació de les llicències de determinats habitatges d’ús turístic. És una llei que hauria de ser avalada per totes aquelles persones que defensen que s’ha de garantir el dret a un habitatge assequible a bona part de la ciutadania.

Tres comuns de pes com la capital, Escaldes i Sant Julià estan descontents. Per què se’ls ha deixat de banda?

Vull manifestar i vull reivindicar que nosaltres som el Govern d’Andorra i, en el marc de les nostres competències, tenim dret també a formular les nostres propostes. I això no vol dir que hagin de ser les que s’acabin aplicant fil per randa. Ni tan sols hem aprovat un projecte de llei, avui en dia. Vam presentar les línies mestres que volem que, en la mesura del possible, estiguin consensuades al màxim. Hem fet una primera feina de consens intern, prop dels nostres grups parlamentaris i prop dels comuns de les nostres formacions polítiques. Era un primer pas perquè hi hagués una cohesió interna, una unió interna al tomb d’aquestes mesures.

Estem parlant del dret a l’habitatge, que està reconegut per la Constitució, i el dret a la propietat privada, que també ho està. S’entén que es prioritza el primer?

A ningú no se li escapa que, dins del Govern, dins dels grups parlamentaris de la majoria, dins de les corporacions comunals que governem o que governa la nostra formació política o les del nostre aliat, hi ha sensibilitats diverses. Demòcrates és una formació política on s’integren persones que van des de la socialdemocràcia fins a posicions més conservadores. És normal que hàgim tingut aquest debat i és positiu. Les mesures són el resultat i les conclusions d’aquest debat. Per tant, no són segurament ni el que volien determinades persones més a l’esquerra, ni el que volien determinades persones més a la dreta. A partir d’aquí, estan consensuades. Vostè diu que s’ha prioritzat el dret a l’habitatge per damunt del dret a la propietat. No ho veig així.

“No estem parlant d’una expropiació, que també seria compatible”

Quina lectura legal en fa?

La Constitució reconeix el dret a un habitatge digne i reconeix també el dret a la propietat privada i la funció social que la propietat privada ha d’exercir. Nosaltres no parlem d’expropiar els pisos buits. Parlem d’una cessió temporal obligatòria. Reversible en qualsevol moment i amb tota una sèrie de garanties. I ens emmirallem amb les mateixes pràctiques que es fan a Bèlgica, Espanya, França, Anglaterra, Escòcia i a molts altres països, on també es reconeix el dret a l’habitatge, el dret a la propietat i la funció social de la propietat. No hem vingut a inventar la sopa d’all ni hem vingut a comprometre el dret a la propietat legítim, reconegut constitucionalment, quan es parla de la cessió temporal de l’ús reversible en qualsevol moment. No estem parlant d’una expropiació, que també seria perfectament compatible amb els mecanismes de funció social de la propietat que preveu la nostra Constitució.

Suposo que s’ha fet una radiografia del mercat immobiliari. Quins pisos són susceptibles d’aquesta cessió obligatòria?

Majoritàriament, pisos en mans i de persones estrangeres que no els han regularitzat, malgrat haver tingut diverses possibilitats de fer-ho en els darrers anys. Per tant, més enllà del que pugui dir l’Associació de Propietaris de Béns Immobles, afecta molt minoritàriament propietaris de béns immobles d’Andorra. Independentment, hem de fer una reflexió sobre si, en la situació actual, particularment d’escassetat d’oferta d’habitatge, de lloguer i de molta dificultat per part de la ciutadania d’accedir a un preu de lloguer assequible, té cap sentit que permetem que determinades persones, per tossuderia o per qualsevol altre motiu, tinguin els seus pisos buits quan això no té absolutament gens sentit des d’un punt de vista ja no social en el moment actual, sinó fins i tot econòmic.

Quina seria la seva resposta?

És una mesura plenament justificada en el context actual i, a més a més, és absolutament garantista del dret a la propietat dels titulars d’aquests pisos.

"La manca de compliment de contribuents estrangers no és qüestió nostra"

Aquests propietaris, en el moment que els pisos surtin al mercat, quedaran exposats a la Hisenda espanyola. Es té en compte aquest perjudici?

La funció del Govern no és emparar. La manca de compliment per part de contribuents estrangers de les seves obligacions tributàries no és qüestió nostra. No es tracta de perseguir-los, però tampoc de protegir-los. I en el context actual, jo crec que, independentment d’aquesta circumstància concreta, queda plenament injustificat que tinguem una bossa de gairebé 2.000 habitatges buits per raons absolutament antieconòmiques i contravenint la funció social de la propietat.

Quedaria el tema quasi resolt, amb 2.000 pisos?

Les estimacions són prudents i no prevèiem que tots els 2.000 pisos, que és una estimació embrionària, puguin sortir al mercat. Hem intentat, d’una manera raonable i ponderada, activar totes les palanques que ens permetin fer aflorar més pisos en el mercat immobiliari de lloguer i, per tant, incrementar l’oferta.

Quines palanques?

Per la via de la revocació d’una part de les llicències d’habitatges d’ús turístic. Entre això i la cessió temporal i obligatòria dels pisos buits, la millora serà notable.

Quan se’n notaran els efectes?

Entre la revocació d’una part de les llicències d’habitatges d’ús turístic i per la via, que també és absolutament complementària, de la construcció d’obra nova o de la rehabilitació d’obra existent a través de l’erari públic, creiem que serem capaços, en un període d’aproximadament de tres anys, de posar al mercat –des d’una perspectiva molt conservadora– aproximadament uns 1.500 habitatges buits. Jo no sé si això resoldrà el problema, però en tot cas, el que sí que sé és que bona falta fan. Encara millor si som capaços d’atacar la problemàtica de l’habitatge sense que això suposi construir de manera absolutament desmesurada, desbocada i, per tant, comprometent també l’anhel d’una part de la ciutadania que tinguem un creixement sostenible.

Abans havia comentat que ara també és el moment de parlar amb altres forces i que tot està obert. La cessió, que evidentment és el que més fa parlar, és intocable, és el nucli dur de totes aquestes mesures?

La idea és que hi ha una part dels pisos que hauran de ser cedits. En tot cas, no hi poden haver pisos buits sense motiu justificat. En cas que sigui així, s’han de destinar a lloguer residencial. És una idea a la qual no renunciarem.

Així de rotund?

Després, evidentment, podem parlar de les garanties de la reversibilitat, dels procediments, de com es fa, de la forma, però al fons de la mesura no hi renunciarem, de la mateixa manera que tampoc renunciarem a l’objectiu perquè com a mínim un 25% dels habitatges d’ús turístic passin al lloguer residencial. Perquè renunciar a això vol tornar a autolamentar-nos que tenim un problema amb l’habitatge, que l’hem de resoldre i que hem de buscar solucions. Al final, no fer-ho és generar encara més frustració en la ciutadania.

Havíeu parlat de clàusules salvaguardes per evitar trampes. Algun exemple?

Són aquests aspectes els que estem disposats a treballar amb l’oposició, amb els comuns, amb les associacions de propietaris. Però sense renunciar al fons i a l’esperit de les mesures que volem impulsar i que, a més a més, m’estranya que hagin generat tanta controvèrsia perquè fa molt temps que se’n parla i fins per part d’alguna formació política que ara sembla que ha abandonat la Taula de l’Habitatge. Ara que per primera vegada el Govern posa una proposta concreta damunt la taula, crec que com a mínim valdria la pena que fos analitzada i que s’hi treballés.

"L'anhel és que totes les persones puguin viure dignament a Andorra"

Com serà el procediment? El propietari farà la cessió i l’executiu un lloguer d’acord amb què?

Primer, cal acabar de configurar el cens d’habitatges buits. No vol dir que es demani el pis a una persona que té una segona residència i ve un cop l’any. Es preservaran els drets d’aquestes persones. És diferent un pis que no tingui comptador elèctric durant un període de temps molt prolongat. Es notificarà al propietari que tenim constància d’aquest pis buit, i se li donarà un termini raonable perquè pugui justificar per què està buit. Si no ho fa, es donarà és un altre termini perquè el posi en el mercat de lloguer, a través dels seus recursos i de la seva voluntat.

I després?

Operarà la cessió obligatòria i temporal, que serà reversible en qualsevol moment. És a dir, en el moment en què el propietari vulgui recuperar el pis per vendre’l o llogar-lo pels seus propis mitjans. Evidentment, se li tornarà a lliurar el pis. Em sembla que això dista molt d’un procediment d’expropiació, tal com des d’algun sector, des d’alguna associació, s’ha dit en els darrers dies, titllant aquesta mesura d’inconstitucional, jo crec que amb una certa temeritat.

El preu del lloguer el fixarà el Govern?

Evidentment, i aquests diners aniran destinats al propietari. I sempre hi ha la possibilitat per part del propietari de llogar. Estem parlant d’un sistema molt garantista. Pot canviar en funció de la voluntat del propietari en cada moment. No hi ha motiu per alarmar-se ni per alertar si li puc garantir que hi ha països del nostre entorn que són democràcies liberals i que són estats de dret que tenen mecanismes encara més coercitius. Per tant, és un mecanisme prudent que jo crec que, a més, no hauria de monopolitzar el debat d’aquestes mesures.

És el més cridaner en un país de mentalitat liberal, no creu?

Hi ha moltes altres mesures d’aquest projecte de llei que valdria la pena que fossin objecte de debat. Per exemple, s’ha parlat poquíssim de la mesura consistent en la prohibició de promocions immobiliàries per part d’estrangers. És una demanda reivindicada per una part important de la nostra societat des de fa molt temps i que serà realment un fre importantíssim a l’especulació. S’ha parlat poc també de la limitació a dos immobles per part de les persones jurídiques o físiques que no portin com a mínim dos anys de residents o establertes al nostre país. Això també serà una limitació a l’especulació i, doncs, un reforç del dret a l’habitatge dels nostres ciutadans, no? Totes aquestes mesures també penso que les hem de reivindicar.

Suposo que s’evitarà que un propietari posi un lloguer desorbitat per saltar-se la llei?

Qualsevol intent per burlar la llei no es permetrà, però evidentment hi ha d’haver un marge d’apreciació. Tot això s’ha d’afinar.

La gent pot estar tranquil·la? No caldrà anar a viure a la Seu?

Tant de bo pogués respondre afirmativament, però no tinc una vareta màgica. El que sí que puc dir és que fem tot el que tenim a l’abast, i aquest projecte de llei n’és una demostració clara. L’anhel és que totes les persones puguin viure dignament al seu país, que és Andorra. La problemàtica de l’habitatge no és una específica d’Andorra. Existeix a molts altres països i a moltes altres ciutats del nostre entorn, però crec que aquí, i també n’hem de ser conscients, es viu amb una intensitat i una cruesa particulars. Perquè, quan tu vius a Tolosa, a París, a Madrid, a Barcelona i no trobes un habitatge al centre d’aquestes ciutats, te’n pots anar a viure a vint o a trenta quilòmetres i continues vivint al mateix país, amb uns mitjans de transport, normalment, moderns i àgils. Però en el nostre cas no és així. En el nostre cas te n’has d’anar a viure fora del teu país, amb les dificultats que comporta passar una frontera cada dia amb uns mitjans de transport que no són tan àgils, amb problemàtiques associades a la fiscalitat. Per tant, aquesta intensitat i aquesta cruesa jo crec que ens han d’esperonar a ser encara més valents amb les mesures que adoptem.