Encontres al tercer carril

És pujar el president de la Generalitat, Salvador Illa, a Andorra i, plop, apareix dins del barret de copa del mag la perspectiva d’un tercer carril per a l’N-145, en comptes d’un conillet blanc o d’uns mocadors de coloraines. Aquesta sí que no la vèiem a venir. A partir d’aquest moment epifànic, cada cop que hi passem ens preguntarem, amb un legítim neguit, quan començaran les obres. I com és que hem pogut passar tant de temps sense reivindicar-la, sense queixar-nos pel retard, per la poca o nul·la planificació? Sí, és veritat que se n’havia parlat fa un parell o tres d’anys, però sense gaire convicció. Ara voldrem, exigirem, reclamarem el tercer carril, perquè el necessitem com l’aire que respirem. Potser podrien aprofitar la unió temporal d’empreses que faran l’ampliació per afegir-n’hi una especialitzada a anar plantant vies i catenàries per al tren pinxo. Així liquidaríem dos pardals amb un sol tret (se’m perdoni la cruesa de la imatge). Després, com es resoldrà l’arribada dels tres carrils a la duana ja s’anirà veient. La qüestió és que, se superi com se superi l’embut, hi hagi un espai suficient, com a mínim igual de llarg que la tercera pista del Prat, perquè els conductors insolidaris, egoistes i caradures –que són pocs en termes absoluts però sempre n’hi ha– puguin fer la típica demostració d’insolidaritat, egoisme i caradurisme avançant per la dreta i col·locant el morro per fer valdre drets adquirits per la cara bonica i perquè jo els tinc com un toro. Aquest sí que és un patrimoni immaterial de la humanitat andorrana.