Àrea metropolitana

No sé si han tingut vostès l’oportunitat d’escoltar l’entrevista que li va fer el Gabi Fernández a Gonzalo Bernardos, ahir al matí. Va ser just després de la gran conversa que va mantenir amb l’exsíndic Jordi Farràs. El contrast entre l’un i l’altre convidat és tan estratosfèric que sembla que no pugui ser. Facin-se un favor i escoltin les dues, per ordre d’emissió. Quina paciència, Gabi. En fi, que un cop va arrencar l’entrevista amb el senyor Bernardos, i prou que va costar, va fer un resum en cinc minuts del seu punt de vista, que havia desenvolupat el dia abans en una conferència promoguda per l’Associació de Propietaris de Béns Immobles. Total: que la Seu ha de convertir-se en l’àrea metropolitana d’Andorra. No és una idea nova, però cada cop s’expressa amb més cruesa: els residents pobres, els andorrans pobres, tots els que no es puguin permetre comprar o llogar un habitatge a Andorra, au, cap a la Seu o cap a Organyà. A Andorra hi viuran, indefectiblement, només els rics. Però si això ja passa a tot arreu: a Luxemburg hi ha gent que viu a Thionville, els que no poden pagar un pis a Ginebra el lloguen a Saint-Genis Poully, i etcètera. Un dels misteris de la història d’Andorra és per què la vall del Setúria –és a dir, Os de Civís– no forma part del país, quan tota lògica geogràfica ho indicaria. El mateix poden dir a la ribera de la Seu. Llaços històrics, familiars i sentimentals des del mesolític, pel cap baix. Referendum a l’Urgellet, vuitena parròquia. Llavors se’n podrà començar a parlar.