Balanç de l’hivern

Això de les estacions modernes no hi ha qui ho entengui. Independentment del clima, abans eren les quatre de Vivaldi i anaven determinades pels cicles precisos de solsticis i equinoccis, que són una garantia d’estabilitat i estan avalats per mil·lennis de tradició. Els meteoròlegs ho van començar a complicar en parlar d’hiverns meteorològics, que comencen amb el desembre i acaben amb el febrer, sense tenir en compte per a res l’astronomia. Convindran que així no es pot anar enlloc. Qui ens impedirà, a partir del moment en què es va trencar el consens, de parlar de l’hivern dels electricistes, o la primavera de les models d’OnlyFans? Partidaris de l’ordre que marquen els astres, arribant al moment precís en què la nit s’iguala al dia, potser toca fer balanç. Aquest hivern aigualit –posem-hi el titular, ja– ha estat una porqueria. Ni fred, ni neu, ni res. Un gener lamentable, un febrer tristoi i penós, i un març inútil que hi ha posat ganes però que ha arribat a misses dites. Rodes de neu noves de trinca que s’han mort de pena. Sí, al final hem salvat la temporada de neu. I això està molt bé, però no es pot viure amb l’ai al cor. Només tenim un consol: encetem la primavera amb la presentació en societat de la nova novel·la de l’amic Joan Peruga, de títol lluminós i perfecte: Sentinella. Res no pot anar tan malament tenint a les mans un llibre tan delicat, sensible i intel·ligent. Potser la bona literatura no ens salvarà del desànim i l’estupefacció dels temps moderns, però si més no ens ajudarà a suportar-los millor.