Veïns, no rivals
Els desafiaments no es resolen amb recels, sinó amb el deure mutu de preservar un equilibri que ens ha fet créixer junts
El creixement exponencial del cens a la Seu d’Urgell ha obert una nova qüestió en una relació que sempre ha estat marcada, amb més o menys intensitat, per la interdependència. La vinculació entre la capital urgellenca i Andorra no és ni nova ni circumstancial. És estructural, històrica i imprescindible. En aquest sentit, les tensions generades per l’arribada de nous residents a la Seu, molts dels quals treballen a Andorra, no poden deslligar-se del context compartit entre ambdós territoris. Cal recordar que Andorra és un estat sobirà amb competències pròpies en matèria d’immigració, mentre que la Seu forma part d’un estat –Espanya– amb una política migratòria centralitzada. Aquesta asimetria no pot ser obviada en el moment d’abordar els efectes derivats de la mobilitat laboral i residencial. Molts dels transfronterers que avui treballen a Andorra són veïns de la Seu o del seu entorn més immediat. No són una població aliena, sinó part del mateix teixit humà que ha fet possible la prosperitat compartida durant dècades. És legítim que l’alcalde Joan Barrera expressi preocupació per la capacitat de resposta dels serveis municipals, però seria un error traslladar la responsabilitat del fenomen únicament cap al nord. Andorra no ha restat al marge: impulsa un parc públic d’habitatge, aplica restriccions a la figura del desplaçat i estudia la contractació en origen. Però aquestes mesures demanen temps. I, sobretot, exigeixen un clima de col·laboració lleial i continuada, sense recels ni gestos que puguin ser interpretats com a retrets. El futur passa per seguir caminant plegats. No tan sols perquè hi ha interessos comuns, sinó perquè hi ha una realitat social i econòmica que ho imposa. El repte de gestionar la pressió demogràfica ha de ser abordat amb altura de mires i amb el reconeixement mutu de les limitacions i les potencialitats de cada part. És el moment de reforçar la confiança, no de posar-la en dubte. Només des del respecte i la lleialtat institucional es podrà preservar l’equilibri que sempre ha caracteritzat aquesta convivència.