Pregària a l’arbre Mai de Canillo

El documental Entre muntanyes de les colònies i els campaments d’AINA comença amb una abraçada a un pi. El director David Haro em mana de caminar travessant un prat impressionant per la intensitat de la seva verdor fins a un pi del marge que separa les propietats. L’acarono. L’abraço. El que vaig sentir en aquella abraçada no té paraules per expressar-ho. Després de filmar l’escena, vaig restar en silenci dins la Vall que enamorà i cantà mossèn Cinto Verdaguer “Les Valls d’Incles...”. Amarat de la bellesa del silenci vaig comprendre la pelegrina que pujà al santuari de la Mare de Déu de Meritxell el primer cap de setmana del mes meritxel·lià 2024. Me la trobo abraçada a l’arbre del costat del monument als Pariatges, porta del passeig jardí de Meritxell. Fins aquesta meva abraçada no havia comprès la de la pelegrina mariana. Demano perdó perquè aquella abraçada em portà suposicions estranyes a l’espiritualitat.

Em fa mal al cor veure que els infants i joves no coneixen els arbres

Soc un enamorat dels arbres. El meu bressol es troba a la plana d’Urgell. Les ribes dels camps són l’espai per a tota classe d’arbres. A cal Jaumet del Petit, prevalien els ametllers i algun cirerer. En bastir AINA, malgrat la pobresa, invertírem vuit-cents mil pessetes a aixecar el prat de Sant Joan per plantar una dotzena de classes d’arbres. Els meus preferits: l’arbre bíblic, el cedre del Líban; el desmai o ploraner, arbre sota el qual mossèn Cinto reunia els joves per parlar de “la pàtria del meu cor”, Catalunya, de poesia i de Jesús i de la Mare de Déu”, i l’arbre pollancre -xops, en diem a Bellcaire-. Mossèn Ventura ja n’havia plantat per marcar la separació del prat amb la Valira d’Orient. La mare i el pare de l’Anoui n’han regalat un en la seva memòria que admirem als peus de la Verge de Meritxell amb la foto del fill. Esperem el dia que pugui ser plantat a l’hort de la gavernera d’AINA. Professo una gran devoció a la magnòlia perquè durant els meus tres cursos de filosofia i els cinc de teologia, el seminari major Sant Tomàs estava presidit per una espectacular magnòlia. Reconec que em fa mal al cor veure que els infants i els joves no coneixen els arbres. El Pol en la festa de la primavera em confessa: “No m’havia adonat que els arbres són tan bonics!”.

Podem gaudir del Mai del maig, plantat a la plaça de sobre el riu

La nova plaça canillenca de sobre el riu plena de gom a gom festeja la plantació del “Mai”. El director de Cultura i Tradicions de Casa Comuna, Robert Lizarte, obre el captard parlant de recuperar el costum de celebrar la resurrecció de la natura amb la primavera plantant el “Mai”. Les persones grans del local social comenten que ells ni de petits no havien viscut aquest costum. El Tonet i el Pep completen que ni els seus pares ni les seves padrines els havien parlat del “Mai” del mes de maig. Sols els havien fet participar en la crema del Mai l’últim dia del mes de gener. Aquests dies podem gaudir del Mai del maig. Plantat a la plaça de sobre el riu, rep una emotiva benvinguda: un concert regalat per un acordionista i la seva cantant, les danses de l’esbart de les Valls del Nord, entre elles “L’hereu Riera”. La vetllada del captard clou amb una ballada de sardanes, “la dansa més bella de les danses que es fan i es desfan”.

La meva pregària de bona nit, endut per l’emoció de la festa l’he fet davant del Mai de la plaça de sobre el prat del riu. Em fa feliç compartir-la.

Pregària al Mai i a tots els arbres

Soc la fusta del bressol, del llit, de la taula, de les portes, del llumà de l’era, de les bigues de la casa i de les bordes de les comarques andorranes.

Soc el mànec de l’eixartell per entrecavar l’hort, el bastó dels teus vuitanta-cinc anys, el pal del Papa entronitzat diumenge passat i dels bisbes senyors d’il·lusions i d’esperances “d’un cel nou i una terra nova” (Apocalipsi).

Soc l’arbre que et dono el fruit que nodreix i sadolla la set; l’ombra benefactora en les teves ascensions als pics i llacs i el refugi dels ocells que netegen els camps d’insectes.

Soc amb els meus companys la formosor del paisatge de les quatre estacions de l’any, l’encís de l’horta, el senyal de la muntanya, el paraallaus en les grosses nevades i el llindar del camí.

Soc el signe amb el Mai de gener que el cru hivern canillenc ha passat, la fusta dels focs de camp de les colònies i dels campaments CAINA i TAMARROS, el perfum que emara l’aire al respirar, oxigen per als teus pulmons tacats i que purifica la sang, soc l’alegria de l’ànima i l’amic taüt que t’acompanyaré al fossar.

Lloat sigueu, oh, Senyor nostre, pel nostre germà Mai i per tots els arbres. T’ho cantava Sant Francesc d’Assís i t’ho canten els ainistes i ho dansa l’esbart de les Valls del Nord: “La vida és cant i dansa. Lloat sigueu”.