L’edat mitjana comprèn des del segle V, amb la caiguda de l’imperi romà, fins al 1492, quan es va descobrir Amèrica.
Enfront de la cultura alimentària romana prèviament existent, basada en el consum de la trilogia mediterrània –el blat, la vinya i l’olivera–, amb els pobles bàrbars va arribar la ingesta massiva de carn. I aquesta es va convertir en el valor alimentari per excel·lència de l’edat mitjana, especialment per a la classe dominant, l’elit guerrera.
La disposició i la varietat d’aliments no era evidentment com la que tenim avui en dia. I és que en aquella època, els aliments que t’emportaves a la boca depenien molt de la posició social que tinguessis. L’ostentació en els àpats va esdevenir una clara manifestació de pertinença a una classe.
El pa era l’aliment per excel·lència i suposava el 70% de la ració diària. Els estaments més baixos consumien pa de sègol, d’ordi o de civada. Cereals menys exigents en el seu conreu i habituals en les terres de muntanya com Andorra. El blat estava reservat per a la noblesa.
El pa s’acompanyava de sopes, brous i begudes com el vi. Aquesta beguda alcohòlica també s’utilitzava com a medicina. El vi era molt habitual a causa de la facilitat per a la seva conservació, i complementava la dieta usual, ja que era una font de calories ràpides i barates. A l’edat mitjana, el conreu de la vinya ja era present tant a Andorra com a l’Alt Urgell i la Cerdanya tot i l’altitud d’aquests territoris.
La llet, en canvi, no era un dels aliments més usuals en la dieta medieval. Els lactis necessitaven determinades condicions de conservació, i com que en aquella època era difícil aconseguir-les, no s’elaboraven.
