Ales nostres latituds, i especialment entre la tardor i la primavera, la circulació de l’aire associada als anticiclons i les depressions genera el desplaçament continu de les masses d’aire del seu origen. Aquest fet permet la majoria de canvis de temps que ens afecten per l’arribada, per exemple, de masses d’aire més fredes i humides del nord o més seques i càlides.
Les fronteres entre aquestes masses d’aire que es desplacen són el que s’anomenen fronts, és a dir, zones discontínues amb masses d’aire amb propietats diferents que afavoreixen la formació de núvols. La diferència de densitats entre una massa d’aire freda i una altra càlida afavoreix l’ascens d’aquesta última, ja que és menys densa. Aquests ascensos d’aire per diferència de densitat defineixen el comportament de les línies frontals i són responsables de la formació de la nuvolositat associada.
Les primeres pistes d’un canvi de temps associat a un front s’observen amb l’aparició de cirrus i cirroestrats, que són núvols alts amb una base situada a més de 6 km d’altitud que poden anar acompanyats d’un vel i sovint produeixen fenòmens d’halo. Inicien la presència de nuvolositat al cel i mostren l’arribada a nivells alts del contacte entre les dues masses d’aire.
A mesura que avancen les hores, la nuvolositat es fa més densa i perd altitud acompanyada d’altoestrats, núvols mitjans, que deixen veure vagament el sol. La densificació de núvols és cada cop més pròxima al terra amb la presència dels d’estratocúmuls i cúmuls que cobreixen des de fa estona els cims i les zones altes en forma de boires. En aquest punt, la precipitació és imminent (si és que ja no ha plovisquejat una mica), alhora que les temperatures començaran aviat el descens amb l’entrada de l’aire fred.
*(Article extret de la revista del Cenma núm. 6, any 2011)
Andorra Recerca+Innovació*
