L'amor és cec

Segurament heu escoltat més d’una vegada allò de “l’amor és cec”. Generació rere generació, i de forma habitual i recurrent, aquesta frase ha sortit de la boca d’una persona propera. I és que sol dir-se per referir-se a la forma irracional d’actuar que té una persona quan està enamorada d’una altra. Però realment l’amor és cec? Veiem l’altra persona de forma diferent quan estem enamorats?

La ciència s’ha pronunciat i finalment ha demostrat que sí. Quan dues persones s’enamoren, la percepció de l’altre canvia. Ho portem a dins. De fet, és un tret de l’evolució humana i, per aquest motiu, quan la paraula “amor” s’activa al nostre cos, la naturalesa i el nostre cervell s’encarreguen que al principi no veiem cap defecte en la persona estimada.

I per què? És tan simple com fixar-nos en una de les característiques fonamentals de l’evolució de l’espècie humana: es tracta d’evitar que la humanitat s’extingeixi i, en conseqüència, que la procreació desaparegui.

Segons ens explica la ciència, al principi d’enamorar-nos, el nostre cervell desactiva els mecanismes d’alerta davant dels defectes que, en una situació normal, no ens agradarien de l’altra persona. Això provoca que, automàticament, ens tornem menys crítics i que jutgem o avaluem en menor grau l’altre ésser.

En l’etapa de l’enamorament, s’activen una sèrie de químics que ens fan tenir una sensació de benestar, felicitat i inclús eufòria. Però de la mateixa manera, aquests mateixos químics desactiven l’instint que ens ajuda a avaluar les persones.

Un cas similar és el de les mares. L’amor maternal, igual que l’amor romàntic, fa que una mare sigui menys crítica amb els seus fills que amb la resta de nens. I és que l’amor suspèn la capacitat de criticar.