Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Món animal

Plata i seda al bosc

El seu color gris platejat fa el liró d’una bellesa elegant
Actualitzada 22/08/2017 a les 12:45
    Mario Chimenea
Segurament, alguna vegada, passejant pels camins que serpentegen entre l’espessor dels nostres boscos, haureu observat unes petites caixes de fusta penjades dels arbres. La primera impressió és associar-la a nius per a aus, però no sempre van destinades a aquesta finalitat, sinó que una gran part estan dedicades a la cria d’uns éssers adorables, els lirons grisos.

A primera vista, la mida d’aquest rosegador és una mica menor que un esquirol comú. Amb abundant pèl sedós i llarga cua, el seu color, gris platejat, el fa ser un animal d’una bellesa argenta elegant. El ventre és de tons ocres, nas rosat, llargs bigotis, grans orelles i unes petites taques oculars negres.

D’hàbits crepusculars, passa el dia adormit en els buits dels arbres i aprofita la nit per dedicar-se a una de les seves aficions preferides: alimentar-se. Generalment vegetarià, devora llavors, fruits secs, mores, nabius... i si l’ocasió ho permet, visita algun que altre graner.

Una de les seves facetes destacables és la de ser una mare abnegada i constant, alhora que predisposada a interaccions socials. El seu període de cria coincideix amb l’època d’abundància alimentària (l’estiu) donant a llum de 5 a 6 fills. Aquests passaran la resta de l’estiu en una escola bressol comunitària on femelles emparentades entre si tindran cura de tots en conjunt. Un cop independitzats hauran d’alimentar-se per si mateixos de forma ràpida per acumular greix, ja que el seu període de letargia hivernal (d’octubre a maig) estarà a punt de començar. En aquesta etapa perdran la meitat del seu pes corporal. Per això, busquen zones pedregoses on poder aixoplugar-se o simplement enterrar-se, reduint la seva temperatura corporal, baixant el seu ritme cardíac i alentint la seva respiració de manera que semblen estar totalment morts. Amb tot, cada cert temps, han de sortir del seu amagatall a excretar en forma de petites gotes d’orina la urea que d’altra manera enverinaria el seu cos. Un mecanisme fantàstic de supervivència que li atorga una adaptació única al clima.

 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477