Reportatge de la setmana

El Consell en funció del sistema electoral

Les darreres eleccions tornen a crear moments de màxima volatilitat en la composició del Parlament ja que s’ha produït una dispersió de consellers entre quatre forces polítiques que obren múltiples opcions de coalicions.

El Consell en funció del sistema electoral

Creat:

Actualitzat:

El passat 7 d’Abril va tornar a ser una nit electoral d’infart. Andorra té la peculiaritat de mantenir l’emoció fins a l’últim moment, ja que un vot de diferència pot significar un canvi del 7% del Consell.

Sempre m’han interessat els resultats electorals. De jove em preguntava com amb una majoria de vots d’esquerra es podia conformar una majoria absoluta de la dreta –fet recurrent al país veí del Sud, on tradicionalment l’esquerra es presentava fragmentada mentre la dreta quedava aglutinada en un únic partit. Temps passats...–

Quan vaig arribar professionalment a Andorra vaig conèixer el seu sistema electoral. La meua condició de professor de probabilitat i una visió estocàstica de la vida em portaren a pensar de seguida que el Consell d’Andorra devia tenir la probabilitat d’empat més alta del món, o una de les més altes. El Consell té un nombre molt baix i parell d’escons, dels quals la meitat van en parelles de dos en dos.

En la part I d’aquest article intentaré exposar, des d’un punt de vista purament aritmètic, els principis que regeixen diferents sistemes electorals, i quins es practiquen al Principat, En la part II faré una comparativa de com podria haver canviat la política andorrana si s’hagueren establert altres sistemes.

I

Aplicant una lògica primària, segurament hom afirmaria que els escons d’un Parlament haurien de ser proporcionals als vots dels electors. És a dir, si a un partit el vota el 30% de la població, hauria de tenir un 30% d’escons. Tanmateix, els nombres fan impossible aquesta aplicació.

Per exemple, suposem que 1000 persones voten pel Consell General compost per 28 consellers: 670 ho fan al partit A, 200 al B i 130 al C. El nombre d’escons que li correspondrien al partit A és 670/1000 x 28 = 18,76. Al partit B i C els correspondrien 5,6 i 3,64 respectivament. Com la divisió de les ànimes i cossos dels candidats no sembla una opció viable és impossible conformar un Consell amb aquestes xifres. La solució més senzilla seria l’arredoniment, però, als partits els correspondrien 19, 6 i 4 escons, un total de 29 i no 28 que és la composició del Consell. Si es fes un arrodoniment inferior, els correspondrien 18, 5 i 3 que tampoc sumarien els 28 consellers establerts.

És impossible aconseguir una proporcionalitat perfecta. S’han hagut d’aportar, per tant, solucions per discretitzar (fer sencers) el nombre d’escons. Els més habituals són el mètode d’Hondt i el mètode de Hamilton (o dels màxims residus). Hamilton és el que Andorra es coneix, si no vaig errat, com la “resta”, i s’utilitza per a la circumscripció nacional de les generals.

Utilitzem el cas anterior dels 670, 200 i 130 vots, però considerem que es trien, per simplificar, 5 escons. Veiem què passa amb diferents mètodes.

El mètode d’Hondt divideix els vots anteriors per 1, per 2, per 3, per 4 i per 5 (tants nombres com escons). Finalment es trien els 5 nombres més grans de la taula creada:

Al partit A li correspondrien 4 escons i al B 1, i quedaria el C fora del Consell. Ja es veu la imperfecció del mètode que assigna el 80% dels escons al partit que obté el 67% de vots, i que no dona cap escó al partit amb el 13% dels vots. A més, hi ha molts vots que no computen. El partit A n’hauria tingut prou amb 522 vots per obtenir el mateix resultat, i el B amb 131. Per tant, Hondt, d’alguna manera, faria inútils 670-522 vots al partit A, 200-131 al partit B i 130 del partit C; 347 vots en total, el 34,7%.

Un altre mètode més intuïtiu és el mètode de Hamilton (també conegut com el mètode dels màxims residus o de la quota de Hare). La quota de Hare és el quocient entre el nombre total de vots vàlids (ni blancs ni nuls) i el nombre d’escons. En el cas anterior seria 1000/5=200. Després, es divideix el nombre de vots d’un partit entre la quota de Hare, i es guarda el quocient i el residu.

Els quocients majors a 0 són escons directes. És a dir, al partit A li corresponen 3 escons i al B 1. Manca però assignar un escó, que anirà al partit que tingui el residu més alt, en aquest cas, el C. Així quedarien 3, 1, i 1 consellers respectivament. Veiem que també es fan inútils alguns vots, com 70 de partit A i 59 del C, que si no haguessin existit, el resultat hauria quedat igual. Així, hi ha 129 vots que no computen directament al resultat final, un 13%, molt menor que amb Hondt.

Tanmateix, amb l’argument de facilitar la formació de govern, tot sovint es dificulta la fragmentació dels parlaments en molts partits petits, definint un nombre mínim de vots per assolir el 1r conseller, fet que s’anomena barrera electoral. Per exemple Andorra exigeix un nombre mínim de vots igual a la quota de Hare per entrar al Consell. En l’exemple, el partit C quedaria descartat en no arribar als 200 vots. El residu més alt entre els partits que assoleixen la quota mínima és el d’A. Així, A obtindria 4 consellers mentre que B n’obtindria 1. El nombre de vots que no computen és superior, 130+69=199, gairebé un 20%.

En contraposició als sistemes proporcionals hi ha els sistemes binaris uninominals, on guanya el que obté més vots. Aquest és el sistema del vot parroquial a les eleccions generals d’Andorra en què la llista més votada s'endú els dos escons.

Si al exemple anterior aplicàrem el sistema binari el A se’n portaria tots els 5 escons, i els vots dels altres partits no computarien. El partit guanyador hauria obtingut el mateix resultat en escons amb només 201 vots. No computarien per tant 799 vots, el 80%. Malgrat això, si un parlament es divideix en moltes circumscripcions on s’aplica el sistema binari, el resultat és més proporcional del que podria semblar, gràcies al comportament dels grans nombres. Alemanya o Anglaterra són casos paradigmàtics. No passarà tant a Andorra on només hi ha 7 circumscripcions parroquials.

Amb només aquests tres mètodes ja veiem que sistemes d’elecció diferents donen repartiments d’escons diferents, afavorint o dificultant la formació de majories i l’entrada de partits minoritaris. També s’observa com varia el nombre de vots que realment tenen una incidència en els escons, sent el més òptim el mètode de Hamilton i el menys el sistema binari. Aquests són alguns dels paràmetres que condicionen la tria d’un sistema electoral.

Però hi ha un altre punt important en la representativitat del poble: la territorialitat. Se sol pretendre que les diferents regions geogràfiques tinguin presència en els parlaments, habitualment assignant un nombre d’escons a cada territori. Es pot seguir un sistema proporcional assignant un percentatge d’escons aproximadament igual al percentatge de votants d’aquell territori respecte al total, o no proporcionals, com a les circumscripcions parroquials de les eleccions generals d’Andorra, que assignen el mateix nombre d'escons a cada territori independentment de la seua població.

El sistema de les eleccions generals d’Andorra és doble: proporcional en la circumscripció nacional, i binari amb el mateix nombre d’escons a cada parròquia, fet que sobrepondera el vot de les parròquies menys poblades. Alemanya té un sistema semblant encara que més complex.

A Andorra el pes del vot de cada ciutadà per escó en funció de la parròquia és:

Aquest punt és d’habitual controvèrsia entre els partits polítics. Els de més forta presència a les ciutats grans se solen queixar de la sobreponderació de les zones menys poblades, argumentant que és injust pels votants de les capitals. Els altres argumenten que un sistema purament proporcional pot implicar que les zones més despoblades queden desateses degut al baix impacte que tenen en les eleccions. Tensió perenne per a la qual no hi ha solucions màgiques.

II

Vistos diferents sistemes, fem ara una comparativa entre els resultats reals de les darreres quatre eleccions generals d’Andorra i els resultats que hagueren donat els mateixos vots amb altres sistemes electorals. Aquesta comparativa és una ficció i de cap manera es pot afirmar que això és el que hauria passat. Si es canvien les regles del joc, es canvien les decisions dels jugadors, per tant, no podem dir que el resultat en vots haguera sigut el mateix.

Eliminació del sistema binari i de la barrera electoral

Estudiem què hauria passat si pels 14 escons de la circumscripció nacional s’hagués aplicat el sistema actual, Hamilton, però eliminant la barrera del nombre mínim de vots. A cada circumscripció parroquial aplicarem el mateix sistema: eliminarem el mètode binari i aplicarem el mètode de Hamilton sense barrera electoral per triar els dos escons. És esperable obtenir un Consell amb més partits.

Concloem com esperàvem que el sistema binari i sobretot, l’establiment de la barrera electoral, afavoreix al partit més votat i per tant majories més amples. De fet, mai s’hauria donat una majoria absoluta en les darreres quatre eleccions amb la variació estudiada. El mètode alternatiu també implica una disminució del vot que no computa, ja que a cada parròquia, excepte a Canillo en 2015, sempre hi hauria hagut un empat a escons i dues forces polítiques estarien representades. Per contra, complicaria la governabilitat del país, en obligar gairebé sempre a pactar.

Repartiment proporcional d’escons per parròquia en funció del nombre de votants.

La segona comparativa interessant, i de la que molts parlen, és la del repartiment proporcional dels escons en funció de la població de cada parròquia. Assumim doncs, que tots els 28 escons del Consell General corresponen a parròquies, i que el repartiment és el més proporcional possible. Utilitzant el mètode dels residus màxims a les eleccions del 2019 el nombre d’electors i d’escons que els correspondrien és:

I les variacions de població no haurien fet variar el nombre d’escons des de 2009. Una vegada assignat el nombre d’escons per circumscripció, caldria definir quin mètode d’assignació es tria. Considerarem el mètode de Hamilton i el d’Hondt sense barrera electoral en ambdós casos. En aquesta ficció, a banda de la limitació ja expressada afegirem una altra imprecisió. S’han tingut en compte només els vots de la circumscripció nacional a cada parròquia, i per tant, no estaran representats els partits parroquials que no es presenten a la circumscripció nacional.

Comparant els sistemes, observem que el d'Hondt permet crear majories més amples que Hamilton, i castiga els partits petits. Hondt afavoreix el bipartidisme.

Per una altra banda, altres sistemes electorals haurien fet canviar la política andorrana, però potser no tant com hom podria pensar. En tots els casos el partit amb més escons seria el mateix, malgrat sí que variaria la seua força dins del Consell.

En general, el mètode proporcional territorial perjudicaria la 1a força. Sí que permetria la majoria absoluta de DA del 2011, però no la de 2015, que seria el canvi més significatiu que s’hauria produït. Però, no hi ha regles absolutes i no es pot assegurar que un sistema electoral sempre faci guanyar o perdre escons a un partit. Els sistemes estudiats haurien tret escons a DA en 2011 i 2015, però fins i tot li haurien atorgat un millor resultat en 2019 amb el mètode d’Hondt. Al PS el mètode proporcional territorial li seria millor sempre que no fóra la 1a força política, cas del 2009. Sí que es pot asseverar que la representació dels partits petits està molt perjudicada per l’establiment de la barrera electoral i pel mètode d’Hondt.

Es podria repetir aquest exercici tantes vegades com la imaginació ens permetés. Es podria canviar el pes de les parròquies dins el Consell, es poden aplicar barreres electorals amb diferents quotes mínimes, i els resultats canviarien. La representativitat del poble és imperfecta i és un tema de discussió etern que anirà patint canvis periòdicament en el pas del temps.

El Consell en funció del sistema electoral

El Consell en funció del sistema electoral

El Consell en funció del sistema electoral

tracking