L'esquí alpí, el rei de les pistes

És innegable l’evolució que ha experimentat l’esquí en els darrers anys amb la incorporació de noves modalitats, com ara l’estil lliure (freestyle), el forapista (freeride), l’esquí de muntanya (skimo), el telemarc o els més habituals, surf de neu (snowboard) i esquí de fons. Cadascuna té els seus seguidors i, per això, les estacions, que en són conscients, han de treballar, i sobretot invertir, per donar resposta als usuaris i clients que demanen el seu espai o el seu moment per practicar-les. Malgrat tot, si hi ha una disciplina que mana amb gran superioritat sobre tota la resta aquesta és l’esquí alpí. S’acostuma a dir que els clàssics no moren mai i en aquest cas es compleix a la perfecció perquè la immensa majoria de clients venen a practicar l’esquí de tota la vida. Josep Marticella, director general de Vallnord-Pal Arinsal, xifra aproximadament en un 80% el nombre total d’usuaris que fan esquí o surf de neu al seu sector, dels quals més del 90% practiquen l’esquí alpí. “És el pal de paller de tot plegat. Sense ell no seríem el país que som i la nostra economia no seria la que és, ara bé, tota la resta d’accions i activitats que es desenvolupen al seu voltant són imprescindibles per a nosaltres”, indica. Des d’Ensisa, el director general, David Hidalgo, manté aquestes dades. “L’esquí alpí és el cap de lleó del nostre negoci. El surf representa, aproximadament, un 20%, pel 80% de les modalitats d’esquí, i d’aquestes, la immensa majoria opten pel tradicional.” També afegeix que malgrat l’auge que han experimentat, “cap no té milers de practicants i, per tant, cap s’acosta mínimament a l’esquí alpí”.

Ordino Arcalís és una estació diferent de les anteriors perquè té unes característiques que la fan especialment atractiva per a l’estil forapista. Xavier Ajona, el director general, explica que aquest és un dels seus punts forts. “Nosaltres som coneguts mundialment pel freeride i tenim molta gent que ve expressament aquí per això”. Tot i així, “l’esquí alpí és la modalitat reina de totes les estacions, perquè al capdavall és la més versàtil en el sentit que ni la gent que fa forapista o practica el freestyle es passa el dia fent-ne”.

L’exigència física, l’experiència i la millora en els materials són punts clau per a la pervivència de la “modalitat reina”. En el cas del surf de neu, tant Hidalgo com Ajona reconeixen que el pas dels esquís plans als corbs ha permès apropar sensacions i, en definitiva, restar-li màgia a la taula. “L’evolució que ha experimentat en els darrers anys fa que la sensació de llibertat que donava l’snow ara es pugui aconseguir amb els esquís i també demana menys tècnica”, explica el primer. Per Ajona, “les millores en el material que s’han fet en els darrers 15 o 20 anys han afectat positivament l’esquí en detriment de l’snow”.

Per entendre el pes de l’esquí alpí només cal parlar amb els monitors. Des de l’Associació Andor­rana de Monitors d’Esquí (AAME), Víctor Iriarte indica que a l’escola on treballa, el 80% dels professionals es dediquen a l’esquí i el 20% a l’snow. D’aquest 80%, amb prou feines una quinzena ensenyen skimo, freeride o telemarc. “El volum de demanda d’hores que genera l’esquí alpí no es pot comparar amb la resta. Té un factor humà important i això fa que sigui una de les disciplines en què es creï més fidelitat per part del client envers el monitor.” Una opinió molt similar la té el president de l’Associació de Professionals de l’Esquí i Disciplines Associades (Apeda). “Cada vegada tenim més persones que ens demanen aprendre a fer forapista, freestyle o skimo, però la demanda és molt residual respecte a l’esquí alpí. Tenim bones formacions fins i tot per a monitors i malgrat que sí que generen interès, el ritme de creixement és molt lent”.

L’‘skimo’, la que més creix

Si una modalitat puja amb força aquesta és sens dubte l’skimo. Els directors de totes les estacions destaquen el seu auge durant els darrers anys i el més interessant és que molta gent que no esquiava abans, ara s’anima a practicar-lo, un fet, però, que pot crear situacions complicades per la convivència entre els usuaris de les pistes. “Està pujant moltíssim i des de Secnoa treballem per donar-li encara més espais, el problema és que alguns dels usuaris no circulen pels itineraris recomanats. Són una minoria però aquí és on xoquen amb la resta”, apunta Ajona. Hidalgo afegeix que és un element dinamitzador per a la resta de negocis dels camps de neu. “Està arreplegant molta gent que abans no ens venia a veure i d’això se n’aprofiten els restaurants, però també les escoles, perquè malgrat que pujar pot ser fàcil, després cal baixar.” El director d’Ensisa també creu que és la disciplina amb més incompatibilitats amb la resta. “Crec que sí que és la més complicada de fer encaixar perquè és molt nova i falta encara molta cultura i coneixement dels riscos que pot suposar per al mateix practicant, però també per a la resta de clients.”

Els monitors també han constatat l’auge d’aquesta modalitat, que no para de guanyar adeptes al país. “És la nova tendència i molta gent s’anima a practicar-la per salut i per fer esport, però cal estar molt bé físicament i tenir tècnica perquè com s’acostuma a dir, pujar encara, però baixar és més complicat”, diu Iriarte, mentre Arajol comenta que pel que fa a classes no té gaire sortida perquè “malgrat que cada vegada es practiqui més, la gent no ve a nos­altres, sinó que hi ha molt autodidacte”.

La moda del telemarc

Una novetat que no ho és de cap manera és el telemarc, perquè com afirmen la majoria de professionals, és l’inici de l’esquí. És una disciplina importada del poble homònim de Noruega on gaudeix de gran popularitat, igual que al nord d’Europa, però que en el fons és retornar a l’essència del que era el començament de l’esquí. “Ha existit tota la vida però com acostuma a passar, la moda retro sempre torna. En aquest cas, el telemarc és l’inici de l’esquí quan la gent pujava caminant per la neu i després baixava lliscant. Dona una forta sensació de llibertat forapista i amb els materials que tenim avui, ja no cal baixar amb els peus lligats”, el descriu Iriarte. Arajol afegeix que té un punt de vistositat que el fa molt atractiu per als que saben esquiar i per als que no però als primers els planteja un repte important. “És molt plàstic i maco de veure i practicar però és bastant físic i l’equilibri és complicat, fins i tot per a aquell que ja sap esquiar.”

Des de les estacions, però, es veu encara com una modalitat “residual”. “És molt minoritària perquè tècnicament és complicada i exigent. Potser en un dia ideal per les condicions de neu i de sol, de les 3.500 persones que tenim, només 20 la practiquen”, comenta Ajona. “És anecdòtic encara perquè requereix molta tècnica i un bon físic. És cert que cada vegada se’n veuen més, però en general té poca importància”, insisteix Hidalgo. Finalment, pel responsable d’atenció al client de Pal Arinsal, Gerard Gelabert, “és una tendència que encara té pocs adeptes a casa nostra. Té el seu públic però en general a les nostres estacions se’n veuen pocs”.

S’estanca l’‘Snowboard’

El surf de neu va tenir un creixement exponencial a final de segle i la popularitat que va tenir entre els més joves podia fer pensar que acabaria sent un fenomen més destacat, però la realitat és que a cap estació supera el 20% dels usuaris. A Pal s’ha optat per “independitzar-lo” i per això s’ha creat l’snowpark, on es realitzen cursos per a tots els nivells. Marticella entén que la convivència amb els esquiadors no és senzilla, però en canvi des d’Apeda, Arajol creu que “si tots ens respectem, sí que podem estar junts. Crec que són dues disciplines complementàries i, de fet, la majoria de monitors practiquem les dues”. Ajona torna a parlar del material com l’element que ha fet davallar aquell impacte inicial que va tenir. “Els esquís són més còmodes que la taula i amb la millora que s’ha fet, tens moltes prestacions similars a les de l’snow. En el moment àlgid va arribar a representar el 30% de la nostra clientela, pel 15% que és avui.” Aquesta dada també es va produir a Ensisa però ha caigut en els darrers anys i, per això, Hidalgo diu que “s’ha estabilitzat”. Iriarte va més enllà i el compara amb l’adolescència “perquè des de fora es veu molt espectacular però és molt dur i la gent l’acaba abandonant”. El monitor insisteix que “és una disciplina molt centrada en una franja d’edat que pot anar dels 13 als 25 o 30 anys, o més si el físic t’aguanta, però, per exemple, l’esquí alpí es pot fer tota la vida”. Per Iriarte, l’snow té un altre problema i és que la majoria de persones que contracten les classes les deixen de seguida. “Normalment s’apunten els nois amb amics però a mesura que un o dos agafen confiança, tot el grup les deixa. Reflecteix la mentalitat juvenil de l’esport”, i no el recomana als més petits.

Polivalència en l’esquí

Bona part dels canvis que ha experimentat el sector han estat pels materials nous que s’han desenvolupat. Segons apunten les cases comercials, el que el client busca avui són uns esquís polivalents que li permetin fer gairebé de tot. “Els patins són cada vegada més fàcils de portar i en els dar­rers anys s’estan fent més amples perquè faciliten molt l’esquí forapista”, comenta l’Òscar Muñoz, responsable de compra d’esquí de Viladomat Esports. De la mateixa opinió és el Claudio Campuzano, responsable d’Esports Altitud. “L’augment de l’amplada dels esquís ha democratitzat aquest esport i fa que la gent que té menys nivell pugui baixar per gairebé qualsevol lloc.” Les botes també han canviat molt i “ara l’esquiador busca trobar la lleugeresa de les botes d’skimo”, manifesta Muñoz, mentre que Campuzano finalitza afirmant que “ara tenim botes per a tot. S’ha professionalitzat molt”.

LES ESTACIONS FOMENTEN LES ACTIVITATS DE NEU

No tan sols de l’esquí viuen els camps de neu, sinó que cada vegada més persones es decideixen a pujar perquè hi ha altres activitats complementàries. “Cada any introduïm novetats perquè tothom pugui gaudir de la muntanya amb independència de si esquia o no i per fer-ho destinem importants patides per intentar diversificar el nostre públic”, afirma Hidalgo. Enguany, Ensisa inaugurarà un tobogan similar al de Sant Julià, tot i que més petit, que ha costat prop d’un milió d’euros. Ajona posa d’exemple el telecabina Tristaina, que es va inaugurar la setmana passada i que permetrà fer moltes activitats que fins ara Arcalís no oferia. “Estàvem limitats per temes d’espai i perquè no teníem accés directe per a vianants però segur que en els pròxims anys les podrem desenvolupar molt més”, confia. Una estació que juga a una lliga completament diferent és Naturlandia. El parc lauredià no només disposa de pistes per fer esquí de fons, sinó que aprofita les activitats paral·leles per diversificar la seva oferta. En aquest sentit, destaquen els circuits de raquetes, els tobogans de neu o les principals novetats d’enguany, que són els seagways, que ja van estar a l’estiu i ara s’amplien a l’hivern, i les fatbikes, bicicletes elèctriques de roda molt ampla. En els dos casos es fan tours guiats. “Invertim per complementar el que ja tenim i ampliar la varietat de públic que pot gaudir de les instal·lacions. Sabem que aquesta mai serà l’activitat principal però és molt positiu disposar d’una oferta que satisfaci tots els públics”, diu la responsable comercial del parc, Vicky Grau. Des d’EMAP, Marticella recorda que ells disposen de circuits per a raquetes, motos de neu i el parc de neu.