x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge de la setmana

Andorra, pedra sobre pedra

La pedra seca forma part del paisatge de l’alta muntanya i ha estat el testimoni de l’evolució econòmica i social d’Andorra. Les construccions, però, han romàs invisibles durant anys i ara viuen la seva nova època daurada.
Cabana de l'Estall Serrer, a la vall del Madriu.

Territori pedra seca

Cabana de l'Estall Serrer, a la vall del Madriu.

PRIMERA PEDRA
Plaça carbonera de la vall del Madriu.

Territori pedra seca

Plaça carbonera de la vall del Madriu.

PRIMERA PEDRA
Orri del Cubil.

Territori pedra seca

Orri del Cubil.

PRIMERA PEDRA
Actualitzada 17/12/2018 a les 07:12
L’alta muntanya és, sense cap mena de dubte, el paisatge característic de tots els pobles del Pirineu. Aquests paratges, però, s’han vist afectats pel pas del temps i la construcció d’estacions d’esquí, la urbanització o les millores viàries, que han deixat la petjada de la modernitat allà on abans s’hi van desenvolupar societats ramaderes i agrícoles. Tot i això, els múltiples canvis en l’entorn natural no han aconseguit esborrar la petjada, precisament, del passat. El símbol d’aquesta resistència són les construccions de pedra seca, el vestigi d’una manera de ser i de fer. Per poc que ens endinsem en la muntanya andorrana, entre boscos i llacs, trobem orris, cabanes, feixes o fins i tot carboneres construïdes amb aquesta tècnica vernacla, probablement la més primitiva del país.
“És la primera tècnica constructiva que s’utilitza i la més antiga de què és té notícia”, explica l’historiador i, a partir de gener, cap d’àrea de Patrimoni Immoble i Arqueologia de Govern, Xavier Llovera. I per què? “És tan simple com acumular pedres, situar-ne una a sobre de l’altra, per fer una construcció”, apunta Llovera, si bé matisa “un punt molt important: és imprescindible que no hi hagi cap tipus de morter entre les pedres, seques en el sentit més estricte de la paraula”.

Del neolític a l’edat de bronze
El resultat, unes construccions, senzilles a primera vista, que poden durar mil·lennis. De fet, la més vella del Principat es remunta al Neolític. “La primera que tenim es troba al jaciment de Juberri, del 3.500 abans de Crist, aproximadament, que té bases de murs fets amb pedra seca”, assenyala l’historiador, que posa l’accent en el fet que “segurament n’hi ha d’abans, però encara no s’han trobat”. Des de llavors, a Andorra com a la resta de països de l’àrea mediterrània, la pedra seca va ser, juntament amb les cabanes de fang i branques, la gran protagonista de la construcció entre l’edat de bronze i l’època antiga. Un fet que Xavier Llovera atribueix “primer” a la necessitat. “És a dir, si necessites construir una palanca per passar un riu també necessites dos recolzaments de pedra. És un tipus de necessitat”, exemplifica.
En segon lloc, el futur cap d’àrea de Patrimoni Immoble indica que es va optar per aquesta tècnica per l’abundància de la matèria primera: “és un component molt bàsic perquè si tens molta pedra es pot arribar a uns nivells increïbles.” D’aquesta manera, en aquest període es van construir feixes, murs de marge, camins o alguns orris que van començar a configurar el paisatge de totes les parròquies del país, tal com es pot observar al Roc d’Enclar d’Andorra la Vella, a la Roureda de la Margineda o a l’Hort de l’Església de la Massana.

L’època daurada
L’edat d’or de la pedra seca al Principat, però, se situa entre els segles XVI i XVIII. Així ho expressa l’historiador del departament governtamental de Patrimoni Cultural, Olivier Codina. I és que entre final del segle XVI i principi del segle XVII la ramaderia va integrar “plenament” aquesta estratègia constructiva. En aquest sentit, Codina destaca “l’auge” de la ramaderia per obtenir carn ovina, que requereix de l’aixecament de noves estructures i l’aprofitament, a través de la reforma amb pedra seca, de les ja existents: els orris. A causa d’això, la producció de formatge es redueix i les noves edificacions reutilitzen les antigues munyidores.
En paral·lel, a finals del segle XVII es va començar a desenvolupar la ramaderia bovina i equina. Un fet que va comportar que aquest bestiar fos poc transhumant i es necessités herba per a l’hivern. “Per tant, es van multiplicar les construccions de pedra seca, sobretot els murs de doble cara i de més alçada, perquè així s’impedia que els animals poguessin entrar als prats”, afirma Codina. Les parcel·les destinades als prats s’havien de diferenciar d’aquelles en què la producció era per als conreus.
A les tanques i els murs per evitar l’entrada del bestiar, també s’hi van sumar les pletes, les cabanes i els orris. Tres edificacions dedicades al pastolarisme que abunden en aquesta etapa i que troben en l’orri del Cubil, datat del segle XVIII, el seu exponent més conegut. L’altra pota del creixement de la pedra seca al Principat està lligat, a partir del segle XVIII, a la implantació de les fargues. Olivier Codina, coneixedor a fons de la Vall del Madriu Perafita Claror, apunta a aquesta zona com un dels principals centres d’aquest desenvolupament “més industrial”. “A finals del segle XVII i principis del XVIII és el moment en el qual es va desenvolupar la siderurgia més forta i això va durar fins al tercer quart del segle XIX”, diu.
Les fargues, doncs, van portar a la consolidació dels camins, de les cabanes dels treballadors i, especialment, de les carboneres. “Parlem de les places de carbonera, que són plataformes de pedra que proporcionaven una superfície plana per muntar les fargues”, destaca David Mas, tècnic expert en inventari de Patrimoni Cultural.

El ‘boom’ demogràfic
En paral·lel als canvis ramaders i industrials, el gran desenvolupament de la pedra seca a Andorra està estretament vinculat al boom demogràfic de finals del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX. “Hi ha un creixement de la població molt notable i això suposa, evidentment, un augment del nombre de cases”, manifesta Mas. Això, continua, “implica que els nous han de guanyar terreny a les zones més inclinades perquè les terres planes ja estan ocupades”.
En aquest mateix sentit s’expressa Xavier Llovera, que recorda que “per rectificar els terrenys més complicats s’hi van fer fonamentalment feixes i murs de contenció”. A més, el creixement de la població va comportar la necessària expansió de l’agricultura. D’aquesta forma, en aquest moment es van construir feixes, segons David Mas, “per facilitar l’explotació dels conreus en els terraplens i així obtenir una major quantitat de terreny agrícola”.

L’evolució per l’ús i el declivi
Tot un seguit de construccions que, sumant les que es van aixecar als llargs dels segles, configuren un ampli ventall d’edificacions en pedra seca. Així ho constata Olivier Codina, que considera que la tècnica va “mantenir-se igual perquè al final és pedra sobre pedra”, però sí que va variar el seu ús i per tant les estructures.
“La pedra seca no és una arquitectura com el romànic o el gòtic que tenen estils, la pedra seca és quelcom que s’adapta a les necessitats de cada moment”, assegura, i afegeix que “es va poder anar adaptant a les èpoques i tots els usos rurals”. Adaptada a totes etapes històriques del Principat, l’ús intensiu de la pedra seca, però, no va poder resistir el gran canvi de la societat andorrana: el declivi de la ramaderia i l’agricultura, fonamentalment, a partir de la primera meitat del segle XX. “La pedra seca va ser primordial per la ramaderia i l’agricultra. Quan la ramaderia i l’agricultura deixen de ser importants, la pedra seca també deixa de ser important”, destaca Codina.
És a dir, argumenta, “passem de decenes de milers de caps ovins a molts menys i de la mateixa manera amb el conreu, ja que els camps s’abandonen perquè el que mengem ho comprem fora”.

Testimoni dels canvis socials
Tota una evolució que fa que les edificacions de pedra seca formin una cronologia viva de la història del país o com precisa David Mas, “el testimoni dels canvis econòmics i socials d’Andorra al llarg dels segles”. “És el testimoni que ens permet veure com ha variat el tipus d’economia”, insisteix. Una idea a la qual s’hi sumen tant Codina com Llovera, sent aquest últim qui considera que la pedra seca “és allò que dona identitat al paisatge d’Andorra”. “El nostre patrimoni és tot això, què veus en l’alta muntanya? Els orris, les cabanes, les feixes o els camins”, assereix.
La pedra seca, espectadora i partícip de l’evolució del país, però que alhora s’ha mantingut “invisible” als ulls de molts andorrans. Així ho considera Maria Reig, propietària de Cal Pal de la Cortinada, que ha decidit tornar a posar en valor aquesta tècnica ancestral. “Les construccions de pedra seca eren un tema que la gent coneixia, però en què no s’hi fixava”, afirma, i afegeix que “és un patrimoni importantíssim que tenim tan assumit que no ens hi fixem”. Reig, però, ja està “infectada” pel “bacteri” de la pedra seca. “Ho portem a dins nostre”, manifesta.
Precisament per aquest motiu, l’empresària ha impulsat el projecte Primera pedra, que dona a conèixer aquesta tècnica en el marc de l’espai de reflexió de Cal Pal. “És molt difícil trobar temàtiques que parlin dels nostres orígens, d’on som i d’on venim, i la pedra seca parla de tot això”, justifica. En aquest sentit, a principi de mes, Reig va presentar una pàgina web i una aplicació mòbil per fomentar la descoberta d’aquest patrimoni de manera interactiva.
Maria Reig, però, considera que això no és prou per aconseguir impulsar efectivament la tècnica de la pedra seca, que justament a finals de novembre rebia la declaració de patrimoni inmaterial de la humanitat per la Unesco. Per tant, l’inici de l’inventari de totes les estructures, dut a terme per David Mas i coordinat per Llovera, és el prinicipi d’un degoteig d’accions que contemplen la difusió a les escoles i la formació de paletes.
En aquesta línia, els especialistes consultats remarquen que a hores d’ara hi ha “molt poques persones” que coneguin la tècnica a Andorra. Per aquest fet, que titllen de “trist”, es congratulen per “l’eclosió” que està vivint la pedra seca al país gràcies a la promoció de Reig. Una “alegria” que també fa seva la ministra de Cultura, Joventut i Esports, Olga Gelabert, qui celebra la implicació econòmica de l’empresària. “Amb l’entusiasme de la senyora Reig, nosaltres hem posat en marxa els nostres recursos humans”, afirma. Tot amb la voluntat de garantir la conservació d’una identitat de pedra que configura la identitat del país.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts