x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge de la setmana

Skimo l'esport de moda

Beneficis per a la salut, problemes a les estacions i futur al país d’una disciplina que cada dia té més adeptes i que, a Andorra, es practica tant en l’àmbit d’aficionats com d’alta competició
Una prova d'esquí muntanya.

La moda de l'Skimo

Una prova d'esquí muntanya.

Un grup de persones fent esquí de muntanya.

La moda de l'Skimo

Un grup de persones fent esquí de muntanya.

Fernando Galindo
Imatge d'un dels camins marcats per practicar l''skimo' a Ordino-Arcalís.

La moda de l'Skimo

Imatge d'un dels camins marcats per practicar l''skimo' a Ordino-Arcalís.

Fernando Galindo
Jordi Solé, esquiador de muntanya, durant la Font Blanca.

La moda de l'Skimo

Jordi Solé, esquiador de muntanya, durant la Font Blanca.

Fernando Galindo
Actualitzada 10/12/2018 a les 07:13
Quan parlem d’esport, cada cop més gent para atenció. Fa anys costava veure corredors per la muntanya, grups d’amics jugant a pàdel o pujades regulars als pics més alts d’Andorra. A dia d’avui, la realitat és totalment oposada: les pàgines de diaris es fan ressò dels èxits dels esportistes de muntanya i a les xarxes socials, cada cop més aficionats es mostren obertament orgullosos de la seva activitat i la seva forma física. L’últim actor en entrar en joc en aquest ecosistema, és l’esquí de muntanya, una disciplina completa en tots els sentits i que encara té molt camí per recórrer.

SALUT EN EL RENDIMENT I L’OCI
El també conegut popularment com a randonée o skimo, és un dels esports més complets per a la salut, tal com explica l’osteòpata Roger Font, que compagina la seva activitat professional amb la col·laboració amb l’equip de la Federació Andorrana de Muntanya (FAM). “A nivell càrdio treballes moltíssim i ho pots fer a qualsevol ritme, a nivell articular tampoc hi ha gaire desgast ja que és un esport amb poc impacte i el risc més gran quan parlem de fer-se mal, és una caiguda a la baixada.” El fet de ser apte per a tots els públics, l’està convertint en una tendència que cada vegada té més adeptes.

REDUIR EL RISC VA LLIGAT AL NIVELL
La reducció dels accidents durant els descensos, passa, en moltes ocasions, per tenir un nivell d’esquí acceptable: “si no fas cap animalada i el practiques conscient del nivell que tens i del teu estat de forma, és un esport molt saludable.” Segons ell, l’única diferència entre qui el practica per afició i qui ho fa professionalment, és la intensitat. “En aquest sentit, si que hi ha desgast del cos, es fa tres dies a la setmana i els caps de setmana es competeix. Tècnicament exigeix moviments molt repetitius que acaben per afectar les articulacions.” Les més exposades, són els genolls, els turmells i l’espatlla, tot i que els ascensos no exigeixen que es forcin en excés. A partir d’aquí, tornaríem a parlar de lesions per impacte, que gairebé sempre tenen com a escenari les baixades i solen venir acompanyades d’una manca de responsabilitat.

ACCÉS LLIURE
Com passa en la gran majoria d’activitats, el sentit de la responsabilitat i saber on són els límits entre el plaer i la inconsciència, representen un punt clau i, normalment, són el principal generador de conflictes entre les parts implicades. Una de les particularitats dels esquiadors de muntanya és que circulen per les pistes sense pagar forfet i per tant, només els cal el material adequat –esquís, fixacions, botes, pals, pells de foca i casc per a la baixada– i buscar una ruta que es consideri factible. Aquesta llibertat és la gran diferència amb els surfistes de neu o els esquiadors alpins, que per accedir a qualsevol estació, han d’assumir uns costos.
La d’Ordino-Arcalís, és l’estació d’esquí que més amants d’aquest esport concentra i, tot i ser un reclam i una font més de publicitat, també comporta altres conseqüències.

LA SEGURETAT, UNA PRIORITAT
La seguretat del conjunt d’esquiadors és el punt clau. Tot i que pugui semblar que l’absència de forfet genera polèmica, el primer que han fet les estacions és implementar un seguit de mesures per minimitzar-ne els perills: les rutes marcades, l’acondicionament dels itineraris i mirar d’evitar que es passi pels punts més crítics, són els grans focus a través dels quals es proporciona tranquil·litat als esportistes. A partir d’aquí, es presenta un altre repte: aconseguir que esquiadors alpins i de muntanya, convisquin sense problemes. “Hi ha gent que no respecta les indicacions que donem i es posen en risc ells mateixos i a altra gent”, lamenta Ajona. Veure practicants de l’skimo creuant una pista o per sota de canvis de rasant és una imatge que s’hauria d’acabar i que, a dia d’avui, succeeix més del compte. Aquest fet és el principal risc actualment ja que pot generar accidents amb els esquiadors que en aquell moment baixin i no els vegin, però no acaben aquí els mals hàbits: “la segona situació crítica es dona quan tot i tenir certs sectors tancats per perill d’allaus, hi accedeixen”. Les conseqüències són, bàsicament dues: si s’està desenvolupant el PIDA –Pla d’Intervenció per Despreniment d’Allaus– i es treballa amb explosius, el perill és obvi i en ocasions s’han hagut de frenar les tasques de l’esmentat pla, la segona, és que el mateix esquiador, generi l’allau i n’acabi sent víctima.

FALTA DE REGULACIÓ
L’auge sobtat de l’skimo dibuixa un escenari on gairebé no hi ha regulacions, “s’han de tenir en compte totes aquestes situacions i establir regles i, en un moment donat, sancions”, demana Ajona, que no s’atreveix a pronosticar si aquesta competència ha de ser de Govern o dels Comuns, conscient que no és fàcil i encara queda lluny. “Nosaltres no podem anar més enllà del que anem, no sé de qui, però hi ha d’haver una normativa que permeti practicar-lo de manera segura per a tothom.” Vista la situació i tot i que hi ha llocs del món on s’imposa un forfet, el màxim responsable d’Arcalís, diu que “la funció del forfet no és controlar que la gent faci o deixi de fer segons què”. L’interès econòmic queda en segon terme, ja que segons la llei actual, l’estació té la responsabilitat de garantir la seguretat dels seus usuaris i dins de la llei del transport per cable, s’estableix que usuari és, tant el que té forfet, com el que no, però fa ús de l’espai amb disciplines associades.

DEFINIR, ASSEGURAR I ESQUIAR
Quan només existia l’esquí alpí, amb la retirada del forfet es tallaven d’arrel els problemes disciplinaris, però a l’skimo, es puja caminant i aquesta competència no recau en les estacions, sinó en cossos com la policia, tot i que la llei segueix sent poc clara. En aquest sentit, Xabier Ajona deixa molt clar que “el problema amb la policia, fins ara, era de falta d’efectius. La col·laboració amb ells sempre ha estat impecable i quan els hem necessitat, hi han estat”. Un país com Andorra, acull uns 35.000 esquiadors diaris en temporada alta i és per això que Ajona defineix la postura de l’estació vers l’estat actual de la qüestió: “per a nosaltres, l’esquí de muntanya és una disciplina més i, en cap cas, demanem que es deixi de practicar, tot el contrari, però si que necessitem mecanismes de control per garantir-ne la seguretat”.

COMPETICIÓ VS AFICIÓ
El tercer actor que ha notat de manera clara el creixement de l’esquí de muntanya, és la FAM, que en un àmbit purament competitiu, és el màxim exponent del rendiment a Andorra. El seu president, Jaume Esteve, reconeix que és difícil diferenciar el que és moda del que és un esport amb continuïtat, però “el fet de permetre als nostres corredors disfrutar d’un projecte que els duu a les Copes del Món i ser a l’elit, té repercussió i genera afició”. A més, el Principat disposa d’un aparador mundial únic. La cursa de la Font Blanca, també de la Copa del Món, ja fa anys que s’ha establert al país i és un event marcat en vermell al calendari. “Crec que també hi ha ajudat”, pensa Esteve. Orientat a l’adquisició de nous esportistes que es vulguin afegir a l’alt nivell, el paper dels clubs és fonamental i segons Esteve, “des de la Federació ajudem els clubs per tal que hi hagi seccions tecnificades per portar els joves cap a aquesta disciplina, però encara hi ha feina a fer”. De fet, el principal aficionat a l’skimo és un públic que avui per avui té un interès molt més lúdic que competitiu.

CONJUNCIÓ, NO POLÈMICA
El que rn l’àmbit amateur pot generar conflictes, en l’àmbit esportiu, vol ser una garantia. La FAM té, en els clubs d’esquí alpí, el millor aliat per generar talent. “L’skimo d’alt nivell requereix un molt bon nivell d’esquí alpí i per això creiem molt en aquests clubs, els que no continuïn amb l’alpí es poden reconduir i, tot i que no és fàcil trobar la fórmula, hi estem treballant”.

INTERVENCIÓ ESTATAL LLUNYANA
De la mateixa manera que passa amb les estacions i la regulació, la intervenció de l’estat en l’àmbit competitiu, queda encara molt lluny i, igual que Xabier Ajona, Jaume Esteve no s’atrevia a definir sobre qui i encara menys en quin moment, ha de recaure la responsabilitat de regular un esport que encara té molt camí per recórrer i ser reconegut: “el primer que cal és un projecte que surti de la FAM, ja arribarà el moment de buscar altres ajudes, ara no hi podem pensar”, concloïa el seu president.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477