Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge de la setmana

El futur de l'ONCA

L’orquestra celebra enguany les noces de plata i des dins expliquen com el model en el qual treballen segueix evolucionant cap als escenaris amb poca afluència per una qüestió econòmica.
Instant del concert de l'1 de gener del 2018 protagonitzat pels músics en plantilla de l'Orquestra nacional clàssica d'Andorra, a més d'artistes extra, a l'Auditori Nacional.

El futur de l'ONCA

Instant del concert de l'1 de gener del 2018 protagonitzat pels músics en plantilla de l'Orquestra nacional clàssica d'Andorra, a més d'artistes extra, a l'Auditori Nacional.

El destacat de la imatge, el director artístic de l'ONCA, Gerard Claret.

El futur de l'ONCA

El destacat de la imatge, el director artístic de l'ONCA, Gerard Claret.

Actualitzada 23/01/2018 a les 07:03
Complir 25 anys no és gens fàcil per a cap dels organismes que hi ha actualment i encara menys si es tracta d’un que del que s’encarrega és d’oferir música clàssica. Un sector certament castigat, ja que és cada vegada menys habitual que ompli grans auditoris o si més no rebi trucades per a contractacions. Senzillament per la llei, en aquest cas versionada, de l’escassa demanda, que provoca que l’oferta que es pugui posar damunt la taula no sigui la que compta amb més suport econòmic al darrere. Per aquest motiu, entre molts d’altres, ja fa uns dies que l’Orquestra nacional clàssica d’Andor­ra (ONCA) va celebrar les noces de plata amb magnificència i molta il·lusió. El futur que té al davant a priori pot no semblar gaire negre, arran que no s’ha d’oblidar que es va crear mitjançant una iniciativa del Govern i que viu gràcies a la subvenció de l’executiu i de la Fundació Crèdit Andorrà (Fundació ONCA).
Ara bé, quan va esclatar la crisi econòmica es va haver de procedir a una reestructuració, que va suposar un canvi de xip i d’estratègia a l’hora de funcionar. Fent referència a aquesta situació, el director artístic, Gerard Claret, recorda que “de la manera com va aparèixer allò va ser brutal, perquè es va donar, com aquell que diu, d’un dia a l’altre. Es van enfonsar un munt de coses i conseqüentment van haver de canviar bastants paradigmes”. L’ONCA va obrir els ulls ràpidament tot afrontant “el problema des del començament i gràcies a l’equip de gent treballadora vam saber transformar aquesta problemàtica en una oportunitat per créixer”. Lògicament, Claret explica això enfocat cap a un vessant de no estancació, més que res perquè es va passar de tenir una extensa llista de músics en plantilla amb un sou fix, independentment de les actuacions que fessin, a comptar amb una de curta (16 de corda) amb remuneracions en funció del que es treballés. En aquest punt es va crear el format de l’ONCA bàsic, és a dir, “una sèrie de grups més petits que sorgeixen de l’orquestra i les propostes artístiques venen dels protagonistes, fet que ens va permetre fer-nos força més visibles dins del país, perquè podíem anar a actuar a llocs més petits, en els quals no tenia sentit que hi anés la banda, arran que tampoc no hi cabia”. Avui en dia treballen de la mateixa manera, per la qual cosa se segueix un full de ruta en direcció cap al petit comitè, entre cometes.
Tenint en compte aquesta dar­rera explicació del director artístic s’entén que en les circumstàncies del Principat, com succeeix en molts altres països petits i ciutats de qualsevol territori, el futur pren dimensions cada cop més clares en direcció cap als bolos. Un terme durant anys relacionat amb les sessions a les discoteques de discjòqueis coneguts per la societat més farandulera o fins i tot amb els personatges de televisió i/o del món de la premsa rosa que assisteixen a esdeveniments que en realitat són un bolo. Sens dubte la nit i el dia a la música clàssica i la cultura, malgrat que a la gran majoria els ha tocat reinventar-se. No obstant això, els actuals músics en plantilla no reneguen ni de bon tros, ja que són conscients del que hi ha, i per guanyar-se la vida amb el que més els agrada no paren de voltar per tot arreu i, per tant, ja saben de què va el negoci.
Per exemple, el Josep Martínez toca el violí i lligant el que s’ha comentat considera que “és un debat que sempre estarà obert, però pel que fa a volum de feina l’ONCA ara mateix té el major que ha tingut en molts anys”, i hi afegeix que “això potser no es transforma en la idea de buscar més contractacions o altres projectes”. Unes declaracions que de forma conseqüent encaixen amb el següent panorama: obrir un gran escenari per dur a terme un concert implica una despesa de diners considerable que abans es cobria amb el cost d’una entrada, però ara no s’omplen totes les butaques. Aleshores es dona una força major amb vista a la supervivència i és que les orquestres esdevinguin més petites i optin a sortir al mercat amb un catxet, lògicament, més reduït. Llavors en aquest tram apareixen els ajuntaments de pobles o petits locals que poden encabir el nombre d’artistes i vendre al consumidor potent una harmonia exclusiva (zero beneficis econòmics).
El ja mencionat petit comitè que si s’escau es pot convertir en un de gran amb la col·laboració remunerada dels vulgarment anomenats extra. Martínez visualitza més enllà i demana la creació d’una llei de mecenatge cultural: “El model personalment el reivindico des de fa temps amb aquesta novetat dins de la legislació i no soc l’únic. La possibilitat del marc antiquat de l’orquestra pública i finançada per un estat és un arquetip totalment caduc.” El violinista sap del que parla, perquè ha tret el cap a l’estranger i amb “els models anglesos, americans o fins i tot francesos te n’adones que les orquestres compten amb molt més dinamisme, ja que no estan tancades entre públic i privat”. Per la qual cosa qualsevol propòsit és possible modelar-lo, no queda estancat i/o enfocat cap a un rumb en concret i, per exemple, “als Estats Units hi ha programes que cada moviment d’una simfonia està subvencionat per una empresa diferent, i amb tot això el que vull dir és que el model de l’ONCA té moltíssim recorregut a innovar en aquest sentit” i no solament l’orquestra, “sinó tota la fundació i el patronat”. Josep Martínez ho té clar i sentencia dient que un cop es recorri “veurem que els recursos són molts més dels que ens pensem que hi ha”.
Per la seva part, Elias Porter toca la viola i com Martínez gaudeix de la fortuna de dedicar-se plenament a la música vivint d’aquesta manera del tocat gremi. En contraposició, Porter no indica en cap moment res sobre les empreses privades i, segons el seu parer, “si els governs no aposten per nos­altres la cultura morirà. No dona diners, enriqueix l’ànima. Sembla que sigui una cosa que no és important i en realitat ho és molt”. Òbviament ho diu en general, no pel Govern d’aquí: “A Andorra és gairebé un oasi, un país que té una orquestra nacional i la cuida. Tenim una gran sort.” Una via de sortida amb seguretat o estabilitat econòmica passa per la pedagogia, tot i que, com a curiositat, “en 20 anys no he cobrat mai cap sou a l’estiu, perquè a les escoles de música et contracten durant el curs, t’acomiaden i ja ens tornarem a veure al setembre”. Finalment, cal anomenar l’adaptació de l’ONCA al nou món digital i Gerard Claret exposa una idea inicial relacionada amb les xarxes socials: “Tinc al cap d’oferir un concert que estigui lligat amb el tema i que el públic pugui interactuar.” En general i definitiva, pèrdua del romanticisme, però toca renovar-se o morir per superar les 25 convocatòries anuals.
Etiquetes
  • #3 Àngels Codina
    (27/01/18 21:15)

    Que tinguem ONCA per molts anys!La teatralització de les simfonies de Mendelsshon ...una maravella: Una bombolla d'Harmonía en una societat cada cop més dissonant!

    Respondre
  • #2 RB
    (25/01/18 09:17)

    Una de las cosas que más me impresionó al llegar a Andorra fue cómo un país con menos de 80.000 habitantes contaba con una orquesta tan espectacular. Es algo admirable, que ha de continuar por siempre.

    Respondre
  • #1 CDiego
    (23/01/18 20:34)

    Que tinguem aquesta orquestra molts anys. Segur es poden millorar moltes cosses. No es fàcil per un petit país. Es un plaer anar als concerts. Enhorabona per l aniversari.

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477